El gener de 1932, durant una breu estada en una vil·la de la Costa Blava francesa, Georges Simenon va escriure la catorzena novel·la de la sèrie del comissari Jules Maigret, El caso Saint-Fiacre, que s’havia donat a conèixer el maig de l’any anterior amb Pietr, el letón. Un mes després, Fayard posava el llibre en circulació. Al març n’apareixeria un altre, Chez les flamands, i a l’abril encara un tercer, Le fou de Bergerac. L’embranzida inicial del personatge, però, es va estroncar de cop un parell d’anys després, quan l’autor belga va publicar -el títol és simptomàtic de l’esgotament- Maigret. Tot i que va continuar traient suc al personatge a través de narracions que publicava a la premsa, Simenon no va recollir en volum cap altra peripècia del personatge fins al 1942. Maigret revient va inaugurar tres dècades més de feina intensa: en van sortir una cinquantena llarga de títols, l’últim dels quals va ser Maigret et monsieur Charles (1972).

El caso Saint-Fiacre és una de les poques novel·les del cicle en què el comissari no intervé en la resolució de l’assassinat, en aquest cas el de la vella comtessa que porta Maigret fins al poble on va créixer. El lector trobarà un investigador més despistat que en altres novel·les, en part per la familiaritat de l’escenari del crim -la petita església on va fer d’escolanet quan era petit i la casa senyorial de la qual el seu pare era administrador. La vella comtessa mor al final de la primera missa de difunts. El comissari n’és testimoni perquè dies abans algú havia trucat a París per advertir del futur homicidi de l’anciana. Les primeres investigacions apunten cap al jove amant de la senyora Saint-Fiacre, Jean Métayer, però no trigaran a aparèixer nous sospitosos, com ara el capellà del poble, el fill de la comtessa, l’administrador actual i el seu fill, que treballa en un banc de Moulins.

El millor de la novel·la es troba en les petites descripcions, sovint dels personatges secundaris (“ Tenía las mejillas y la parte inferior de la nariz cubiertas de pecas. Sus labios carnosos se entrenaban para la impasibilidad ”), i en els tres capítols finals, on el fill Saint-Fiacre dosifica la intriga amb mestria fent al·lusions als mecanismes narratius de Walter Scott i emborratxant part de la concurrència: tots els sospitosos del crim es troben a la mateixa habitació del castell. Alguns diàlegs del llibre, però, s’allargassen innecessàriament, i la subtrama eclesiàstica tampoc és cap proesa narrativa -llegida ara, gairebé nou dècades després de ser concebuda-. Aquest Maigret és potser menys rodó que el de Los dominios del córoner (1949) i el del Picratt’s (1951), però en cap cas és prescindible.