Aquest és un llibre literalment espectacular, i no precisament pel Caravaggio trapella que surt en portada. L’espectacle el constitueix el coratge i l’enteresa moral que demostra Joan Ferraté (1924-2003) a l’hora de decidir de compartir aquests diaris amb el públic i, principalment, el fet d’haver tingut la voluntat d’escriure’ls. I de fet s’entén. Ferraté va ser un home amb una pruïja molt accentuada de deixar-ho tot ben lligat. La cura que va tenir en l’edició de l’obra del seu germà Gabriel ho demostra, i el que va fer amb l’obra pròpia també. Per a algú que hagués llegit amb inevitable perplexitat el Llibre de Daniel quan va aparèixer l’any 1976, ara aquest complement en forma de dietari íntim (fonamentalment el segon, Diari de Daniel. 25 de gener - 30 de maig 1970 ) li permet de completar el trencaclosques. Fins a cert punt, esclar.

La vida d’un hom roman, àdhuc quan s’ha sotmès a un profund estriptis moral (moral en el sentit del valor que atorguem a la conducta, a les decisions que prenem i als valors que ens guien, no pas als dogmes imposats per una doctrina), no deixa de ser un clarobscur enigmàtic. Tanmateix, l’esforç que representa esmerçar temps i intel·ligència en la comprensió i la formulació expressives d’allò que ens mou i ens regira és tot un programa vital de gruix, i si qui ho fa és d’altes capacitats i s’hi entrega a fons, el resultat no pot ser sinó, com dèiem, espectacular, il·luminador. Altra cosa serà opinar sobre l’encert o no de dedicar tanta energia intel·lectual a una o dues, o potser tres, obsessions, i perseguir-les durant tot el temps d’una vida, amb una tenaç fidelitat a una configuració libidinal concreta, però, com deia aquell, cascú és capità del seu vaixell.

De fet, Joan Ferraté ha deixat una obra del tot servicial a les generacions futures, i la seva aportació té una vàlua de molta consideració pel que fa als estudis literaris. I tot gràcies, fixem-nos-hi, a aquesta “lubricitat original” que apareix en el primer poema de l’esmentat Llibre de Daniel. A les Clarícies que obren el volum, Jordi Cornudella comença dient que Ferraté va recórrer en diversos moments de la seva vida a l’escriptura de diari com a mitjà per a “la plena possessió de si mateix”. Aquesta expressió, que sembla gairebé teològica, l’empra Ferraté en dos moments del seu diari (pp. 98 i 125). En el primer diu: “La finalitat de la meva vida ha sigut, és, la saviesa, la plena possessió de mi mateix”. I així, doncs, sembla que l’objectiu final de l’implacable autoanàlisi a què es sotmet sigui la saviesa. El primer diari del recull, el de 1966, el de Roma, és interessant per diverses raons: hi ha, sense ambages, el reconeixement de la seva mena de desig. Hi expressa així mateix la seva misogínia (potser vinculada a l’experiència conjugal) i descobreix el poema de Píndar sobre Teoxèn, que tradueix, i on s’hi emmiralla eufòricament. En el poeta grec hi veu la formulació que buscava per a les seves dèries, que troba objectivades a la perfecció. El poema passarà a les apropiacions de la seva obra poètica, Catàleg general 1952-1981. Per la resta, la persecució de noiets pels museus i els carrers romans deixa un regust un pèl patètic.

En canvi, en els dos diaris següents, no hi ha gota de rebuig. Són d’una lucidesa absoluta, i un dels testimonis més escruixidors en l’autobiografisme de la literatura mundial, només comparable a un Valéry o un Kafka (que deia que només valien la pena els llibres que ens sacsejaven de veres). A l’entrada del 19.04.74 diu: “Ja no em proposo res, fora de la interiorització de la meva vida, l’establiment de tots els seus continguts dins un ordre intel·ligible des del punt de vista de la imaginació, que és al mateix temps coneixement i projecte, experiència objectiva i designi subjectiu”. Uns textos de capçalera.