La recepció dels autors estrangers en un país depèn de moltes circumstàncies. I la sort hi juga un gran paper: que una editorial s’hi aferri i en segueixi l’estela, que aquesta editorial no naufragui, que l’autor sigui constant, que els traductors siguin bons... De contistes nord-americans n’hem llegit uns quants, i unes quantes, però en català Lorrie Moore no ha acabat mai de fer fortuna, i això que a Edicions 62 en van traduir un parell de bons llibres. En castellà, Salamandra s’hi va fixar des del principi i Seix Barral n’ha agafat el relleu. De cara a l’estiu surt aquest volum de contes complets que serà una fantàstica ocasió per passar la calor llegint contes una mica descoratjadors però agudíssims i mordaços. Si s’és amant de Dorothy Parker o de Raymond Carver, per citar dos autors que podrien pertànyer al mateix univers narratiu, no cal dir res més, els contes van per aquí. A vegades és crua com Carver, i més vegades encara divertida com Parker. Però no s’acaba d’assemblar a ningú, és molt original. Serveix una enorme profunditat psicològica amb un embolcall lleuger, un estil net i depurat.

Quan es va donar a conèixer amb el recull Autoayuda era la dècada dels 80 i ella no tenia ni trenta anys. Volia escriure contes que es riguessin de la retòrica d’autoajuda que s’havia posat de moda i per fer-ho va calcar-ne un recurs narratiu que s’acabaria convertint en marca de la casa: la segona persona. L’efecte és potent, com si algú ens estigués llegint el conte en veu alta per sobre de l’espatlla. Gairebé ens girem per veure on és la narradora que ens està retratant a base d’ordres. Explica Moore que, per a ella, el lector ideal seria el narrador de les històries, i s’entén si es pensa en aquest narrador superomniscient que ja sap tot el que passarà abans que comenci. Cómo ser la otra mujer, sobre l’etern tema d’esposes i amants, n’és l’exemple paradigmàtic.

Moore escriu sovint a cops de paràgrafs curts, com capes que se superposen i acaben formant una instantània perfecta que resumeix el que volia explicar l’autora i que ha estat capaç de condensar en poc espai: un gest, una frase, una situació normalment incòmoda o pretesament harmònica però que amaga una tragèdia latent. En aquest sentit, El baile en Estados Unidos, del tercer recull Pájaros de América, és un exemple dolorós de com concentrar tota la tragèdia i tota la quotidianitat en una sola escena, un ball al final d’un sopar pretesament anodí, que és tan revelador com tràgic. Si escriure és capturar el moment en el qual l’anècdota es fa categoria, en el qual un braç aixecat és a la vegada un braç i un destí, és en contes com aquest que això s’entén.

Mentides i decepcions

No sé si cal explicar que la immensa majoria de contes de Moore tracten de les relacions humanes: entre homes i dones, entre amics o col·legues de feina i entre membres de la família, amb tot el que això implica; divorcis, morts, tragèdies familiars, cites, enamoraments impossibles, relacions clandestines, etcètera. Moltes vegades els protagonistes surten d’una relació que no ha acabat d’anar bé i miren de tirar endavant amb mentides, decepcions i l’autoengany nostre de cada dia. Són personatges, impecablement descrits en una o dues línies, que assisteixen amb dificultat al pas del temps i que no estan del tot segurs d’estar-lo aprofitant bé. També és veritat que són tots blancs i de classe mitjana, i que aquest és el tret que acosta més Moore als anys 80 i 90 i l’allunya una mica d’un món que s’ha fet tan divers i complex que ja no es pot retratar amb coordenades fixes.

Evidentment que els reculls de contes són irregulars: això queda a criteri de cada lector. Però és impossible negar que hi ha prou moments en què Lorrie Moore prem a fons l’accelerador i no té pietat per ningú, ni pels personatges ni pels lectors, que reprodueix amb encert els pitjors i els millors trets de la condició humana i que, fent-ho, s’eleva a la categoria de gran contista nord-americana. Llegiràs aquests contes i t’agradaran: és una ordre!