El primer conte del llibre De què parlem quan parlem de l’amor (1981) de Raymond Carver consisteix en una descripció d’una venda de mobles i trastos de les que es fan als Estats Units abans d’una mudança. Tot allò que era part de la vida íntima d’una família es troba escampat impúdicament davant la casa. Exposada a plena llum del sol, la vida ja no té secrets. Tots aquells objectes marcats per l’ús quotidià, únics i insubstituïbles, s’han convertit en mera mercaderia, mancats de tot valor emocional, de tota pertinença.

Els contes de Víctor Català reunits per Lluïsa Julià a l’antologia panoràmica De foc i de sang (Club Editor, 2017) també produeixen la sensació d’una casa esventrada. La frontera entre el món exterior i la vida íntima es desdibuixa fins al punt que podem parlar del relat com d’una cinta de Moebius. La narrativa forma una única superfície corba, infinita. Es fa impossible imposar cap separació, cap compartimentació. Tot és u, tot és simultàniament ara i abans, aquí i allà, dins i fora.

Caterina Albert va escriure amb un tal ímpetu creatiu que és impossible traçar cap separació clara dins la seva pròpia creació. Hi ha una evolució entre La infanticida del 1898 i Després de l’amo r del 1948, evidentment, però la sensació és la d’una cinta infinita on tot hi està contingut i connectat.

Una enorme seguretat narrativa

Una enorme seguretat narrativaLa llengua, gràcies a la cura de l’edició de Blanca Llum Vidal, que ha apostat per preservar la rebel·lia de l’autora, batega durant el procés creatiu de més de cinquanta anys amb un ritme propi, molt peculiar. Un dels encerts d’aquesta edició és l’atreviment de mostrar la increïble coherència d’un pensament basat en l’esperit lliure i la insubmissió manifesta. El més admirable de la seva narrativa és la seguretat, gairebé vehemència, amb la qual Albert afronta la construcció de cada relat. S’entreté amb minúcies sense cap pressa, però alhora crea les pauses basades en majestuoses absències del més rellevant, però també el més evident. Pot estendre’s durant pàgines per atrapar el matís d’una emoció i llavors resoldre la trama -un casament, una mort, un desenllaç irrevocable- en dues frases casuals. L’autora es fia dels seus lectors, sap que connectaran els detalls en un dibuix coherent.

El llibre tracta el procés de l’envelliment del propi cos, la cerca de la llibertat incondicional o les infàmies que queden amagades en alcoves inaccessibles. No falta tampoc la reflexió sobre l’ofici de narrador, tan semblant de nou a Carver. El pastisser de De què parlem..., que cura la desesperació última amb els seus croissants, i la nora, que en una casa forana pasta el pa mentre pensa i rememora, són ben bé la mateixa metàfora de com, sota els àgils dits, la primera matèria es converteix en aliment per a l’ànima.

Víctor Català crea un present ineludible per forçar-nos a pensar a partir d’una anàlisi precisa de les relacions humanes. El mirall de la seva escriptura no reflecteix simplement el que veu, sinó que converteix la narració en l’estranya paradoxa d’una cinta sense fi. L’autora va aconseguir crear un univers inquietant, asimètric amb la realitat. Els seus relats s’assemblen a les indecisions i indefinicions d’una vida qualsevol, però la literatura és un objecte quiral, dirien els matemàtics, no pot ser superposada a la seva imatge especular. És a partir d’aquesta impossibilitat de solapament entre el que és narrat i el que és viscut que s’obre la visió poètica. Encara que la vida sigui breu i insignificant, impossible de retenir, la poesia permet veure’ns des de lluny. La vida convertida en un univers tancat, repetitiu, autosuficient, permet almenys intuir l’eternitat, allò que ens connecta a tots en un únic destí, el de ser abans que res humans, sotmesos a les mateixes lleis biològiques i al desig de poder impregnar amb la bondat i innocència relacions enverinades amb enveges, desconfiança i perjudicis inculcats.