Des del punt de vista de la creativitat literària i plàstica, quina diferència hi ha entre el pastitx i l’eclecticisme? I entre el préstec obvi –o epigonal– i el robatori brillant fet amb energia i gràcia? I entre la impersonalitat i la ventrilòquia? I entre l’espessor confusa i la densitat? I entre l’automatisme improvisat que dona resultats dispersos i l’heterogeneïtat meticulosament deliberada en què a la fi tot es relliga? Sé formular les preguntes, però no estic segur de ser capaç de trobar les respostes. El que sí que sé és que, davant d’aquestes preguntes i altres de similars, Donald Barthelme (Filadèlfia, 1931–Houston, 1989) probablement arronsaria les espatlles i diria: "I a mi què m’importa? Jo ja sé més o menys el que em faig. No m’inflis el cap".

Després de publicar l’any passat la segona i última novel·la de Barthelme, El pare mort (1975), Extinció Edicions segueix incorporant a la literatura catalana un dels noms centrals del postmodernisme nord-americà amb la publicació de Seixanta contes, una antologia dels sis primers reculls de l’autor que va aparèixer originàriament el 1981. Igual com ja van fer amb la novel·la, els responsables d’Extinció han confiat la traducció dels contes a Ferran Ràfols Gesa –sempre una garantia– i han demanat a Borja Bagunyà, que coneix el tema en profunditat, que fes el pròleg. A més, la il·lustració de la coberta, de Natalia Zaratiegui, encaixa perfectament amb l’esperit juganer i subversiu, amb la vistosa varietat i amb el caos per moments estranyíssim i per moments fabulosament estimulant dels seixanta contes (o textos). Vull dir que l’edició, més enllà d’un grapat d’errates, és excel·lent.

Comparat amb Rauschenberg

Barthelme va tenir tota la vida una estreta i fecundíssima relació amb el món de l’art: va escriure textos per a catàlegs, va ser amic d’artistes, va comissariar exposicions, fins i tot va dirigir un museu... En un article notable publicat fa anys a la New Yorker, Louis Menand vinculava la literatura de Barthelme als collages de Robert Rauschenberg, l’art del qual es feia per al·luvió, una allau de materials, motius, objectes i textures acumulats –més que no pas disposats amb intenció– sobre la tela.

És una comparació perspicaç i afinada, però el cert és que l’heterogeneïtat d’aquests Seixanta contes és tan descomunal –quant a formats, mirades, tons, recursos narratius, plantejaments argumentals, tipologies de personatges, atmosferes anímiques, mescles de referents...– que el lector, mentre els llegeix, no té la impressió de passejar per les sales de l’exposició d’un artista versàtil sinó més aviat la d’estar immers en una Biennal o de perdre’s per una exposició col·lectiva on s’exhibeixen, en amuntegada coexistència, una dotzena d’artistes molt diferents entre ells.

El volum inclou contes en forma de carta, d’enumeració, de relat que s’autoboicoteja, d’artefacte d’intriga que es desmunta a ell mateix en el que hauria de ser la resolució final, d’informe oficial, de corrent de consciència, de guia de viatge sui generis (bé, en realitat aquí tot és sui generis), de tractat d’angelologia, de filosofada foteta... De contes n’hi ha de paròdicament dramàtics, de poètics, d’incisivament sociopolítics (la Guerra del Vietnam, el conflicte racial, la lluita de classes), d’assagístico-lírics, d’al·legòrics, d’un realisme deformat, de metaliteraris... També pel que fa a l’estil el desplegament de recursos i la varietat són enormes: la prosa d’aquests contes abasta des del lletgisme retòric fins a la imatge estranya i poderosament evocadora, passant per totes les formes de la ironia i del sarcasme.

Recupero una pregunta del primer paràgraf: tot això és impersonalitat o ventrilòquia? Suposo que només hi ha una resposta possible: això és l’experimentalisme inacabable de Donald Barthelme.