L’escriptora croata Dubravka Ugresic (1949-2023) va patir la fi de Iugoslàvia i va exiliar-se del seu país per acabar els seus dies als Països Baixos, després d’una vida nòmada exercint la docència en universitats de tot arreu. Un dia, quan ja era una dona madura, un admirador dels seus llibres li va deixar en herència una casa amb jardí no gaire lluny de Zagreb, la seva ciutat. Primer va pensar a renunciar-hi, però l’impost de successions era molt baix i la va acceptar. Hi va anar, va explorar la zona, va posar cortines i, fins i tot, la va compartir amb en Bojan, que havia deixat la seva carrera de jutge per desactivar les moltes mines que encara quedaven a la zona, vestigis de la terrible Guerra dels Balcans.

Aquella podia haver estat una llar per a ella, que no en tenia cap, però no va ser el cas. Tot i que no sabem si el que explica a La guineu és veritat, això és el que llegim: "Vaig empènyer el fornet elèctric sota el vell sofà farcit d’algues i el vaig endollar. Sabia que l’herba seca cremaria tard o d’hora i que després es calaria foc a tot". M’inclino a pensar que aquest episodi és "meitat ficció meitat realitat, o potser una mica més que meitat ficció", com deia al seu preciós llibre Gracias por no leer, que com podeu imaginar és justament el contrari, una invitació a llegir.

Una amplitud de mires que eixampla l'esperit

La guineu arriba en català després que l’any passat Angle Editorial publiqués El Museu de la Rendició Incondicional, on l’autora il·luminava alguns episodis de la seva vida d’eterna exiliada en llocs com Berlín i Lisboa. Ara l’acompanyem, entre altres indrets, a Nàpols i a Anglaterra, que visita per assistir a congressos o jornades literàries. I de nou tenim al davant un artefacte híbrid, un trencaclosques ple d’històries vinculades a la creació literària pel qual circulen un munt de lletraferits que li serveixen per parlar de la identitat i de l’emigració dels intel·lectuals.

Així, a Nàpols visita la ciutat en companyia de la vídua d’un poeta cèlebre –una mena de María Kodama–, que admet haver-se guanyat el respecte dels altres assumint un lloc secundari: "Jo he servit obedientment el talent literari d’un home, he estat al servei d’una ment masculina, per tant, per a molts homes soc la dream girl, i soc també la seva vídua en potència". Mentre a Anglaterra coneix la senyora Ferris, que ha escrit un llibre sobre l’escriptor Levin, un dels molts intel·lectuals assetjats per l’estalinisme. I com que Ugresic és especialista en literatura russa, no podia faltar Vladimir Nabokov, narrat a través de l’existència de Dorothy Leuthold, l’alumna que li va fer de conductora en un viatge a Califòrnia i que va esdevenir "una nota a peu de pàgina inserida en el gran text cultural anomenat Vladimir Nabokov".

Ja als anys cinquanta Isaiah Berlin va escriure sobre els escriptors que veien el món a través d’una sola idea (els eriçons) i els que tenen una visió múltiple de la realitat (les guineus). Ugresic escriu "el meu conte sobre com es creen els contes" des d’una pluralitat de punts de vista, temps i espais. Com no fer-ho així quan. "després de dibuixar un itinerari del tot incoherent en una mena de mapa propi, vaig acabar arrelant en un altre país i em vaig convertir en un ésser amb dues biografies i tres llengües"? L’eix central de La guineu sempre és ella i es fa estimar, però les històries dels altres que suma a la seva pròpia despleguen una riquesa que fa molt que no estem acostumats a llegir i que ens produeix una sensació d’amplitud de mires que també eixampla l’esperit.