El Museu de la Rendició Incondicional, de Dubravka Ugrešić (Kutina, actual Croàcia, 1949–Amsterdam, Països Baixos, 2023), traduïda al català per Pau Sanchis Ferrer, no és ben bé una novel·la. És un collage. És una peça conceptual escrita i sense concreció plàstica. És un inventari desordenat, però no arbitrari, de records. És una auca memorística que té com a base els àlbums de fotografies de l’autora. És un trencadís postmodern. És un llarg poema en prosa en què la cohesió ve donada no per la coherència explícita i lineal d’uns temes i d’un fil argumental, sinó per tota una argamassa d’associacions, correspondències, repeticions, persistències, variacions i recurrències. I és, a més de tot això, una novel·la, amb una protagonista –la narradora, un transsumpte de l’autora, o això sembla però ves a saber–, amb una estructura de conjunt en què l’experiència de l’exili ho articula tot, amb una galeria de secundaris que apareixen, desapareixen i reapareixen i amb una progressió argumental que fa digressions en la ficció i que no desemboca en cap mena de resolució, sinó en més profunditat, amplitud i complexitat.

Conscient del desconcert que d’entrada pot generar la novel·la, anticipant-se a la potencial perplexitat d’alguns dels seus lectors, Ugrešić dedica el brevíssim capítol d’obertura a indicar com és convenient que l’obra sigui llegida. “Si li fa l’efecte [al lector] que entre els capítols no hi ha lligams lògics i forts, que tingui paciència, els lligams s’establiran a poc a poc”. Per completar les instruccions de lectura, Ugrešić fa inventari de tots els objectes “que es van trobar a la panxa de l’elefant marí Roland”, i que trenta anys enrere es podien veure darrere el vidre d’una vitrina del zoo de Berlín. Entre els objectes engolits pel pobre animal hi havia de tot: “encenedor rosa”, “xumet”, “joc de claus”, “flotador”, “brúixola”, “ganivet de plàstic”, “llauna de cervesa”, etc. Ugrešić apunta que, si bé és la casualitat –“l’apetit capritxós d’en Roland”– allò que ha unit aquests objectes tan dispars, ara d’una manera o una altra estan vinculats. Així, El Museu de la Rendició Incondicional és un llibre escrit des de la convicció que la vida dels homes i les dones, també la història dels països i del món, és un enfilall de casualitats redimensionades i resignificades per tot de vincles subtils que sovint només la memòria i la literatura són capaces de detectar i de comprendre.

Quins són els objectes –les persones, les coses, els fets, els pensaments, les històries– que trobem dins la panxa del llibre d’Ugrešić? Escenes de joventut, la figura de la mare, els sentiments ambivalents provocats per l’àvia, citacions d’autors (molts d’ells russos exiliats o represaliats: Nabokov, Brodsky, Babel...), vetllades amb les amigues tirant cartes de tarot i parlant del colesterol i rebent la visita d’un àngel, la trobada amb un amant portuguès que l’estafa, l’experiència de l’exili (que desarrela però ensenya que “l’oblit és tan sols una forma del record, tal com el record és només una forma de l’oblit”), la nostàlgia per l’antiga Iugoslàvia i el terror de la guerra i les recol·locacions rapinyaires de la postguerra, la vocació literària, la quotidianitat...

És del tot coherent amb la naturalesa personalíssima i alhora impersonal de la novel·la que la definició més exacta d’El Museu de la Rendició Incondicional la trobem en boca del personatge del Richard, escultor, parella de la narradora, quan diu: “L’art és un intent de defensar la completesa del món, el lligam secret entre totes les coses”. Lúcida i precisa, Ugrešić ho remata dient que també és investigar “l’amor entre materials incompatibles”. És el que fa ella. I ho fa molt bé.