CampanetEl periodista i escriptor Joseph Roth (Brody, 1894 – París, 1939) encarna com pocs l’arquetip d’intel·lectual centreeuropeu que associem a la pletòrica florida cultural i a la precipitada desintegració sociopolítica de l’Imperi Austrohongarès a principis del segle XX. Progressista, jueu, cosmopolita i nòmada –això últim, per gust i per força–, va ser un home de lletres prolífic i polifacètic, capaç tant d’evocar el món de la seva infantesa i joventut com d’explicar el present bulliciós, conflictiu i frenètic del món canviant que l’envoltava.

Conegut, entre altres treballs, per les seves cròniques periodístiques del Berlín prenazi i per la novel·la La marxa Radetzky, una melancòlica història familiar ambientada en el context de decadència i descomposició austrohongareses, Roth també era un alcohòlic empedreït. Va morir destruït per la beguda, ofegat pels deutes i angoixat per un futur que, des de l’arribada de Hitler al poder l’any 1933, ell preveia cada cop més ominós.

Si tenim en compte això, La llegenda del sant bevedor, l’última obra que va escriure, apareguda pòstumament i publicada ara per Flâneur en una edició bilingüe amb versió catalana de Pilar Estelrich, permet una lectura en clau biogràfica, però no perquè pugui ser llegida com el relat verídic de la quotidianitat terminal de Roth sinó perquè funciona com una mena de fantasia premonitòria. Com si, durant els seus últims mesos de vida, hagués volgut posar negre sobre blanc, com un conjur o com una pregària en forma de ficció, l’agonia que tant temia i, al mateix temps, el tipus de mort que li agradaria tenir. Com totes les interpretacions en clau biogràfica, aquesta és unívoca i empobridora, però em sembla plausible i, a més, afegeix un suplement de poesia –tètrica i vitalista alhora– al preciós i tristíssim final del llibre.

Un pou sense fons

L’argument és senzill i Roth el desplega anant de cara a barraca. L’Andreas és un vagabund estranger que malviu pels carrers i sota els ponts de París. Alcoholitzat, la seva vida ha sigut durant anys un pou sense fons, i arrossega un passat marcat per la duresa i la violència: la feina de miner, un assassinat, la presó, la passió embrutidora de la gelosia, la set que no s’apaga mai... Fins que, un bon dia, comença a encadenar cops de sort. El primer i més determinant és la generositat d’un desconegut que li regala dos-cents francs i, a canvi, només li demana que ell sigui agraït amb “la petita santa Teresa de Lisieux”, de la qual hi ha una estatueta en una capella d’una església propera. Tota la novel·la consisteix en la narració dels intents que fa l’Andreas per pagar el seu deute a la santa, els obstacles que li ho impedeixen –el seu mal cap d’il·lús, la temptació de les tavernes, les preses de pèl dels aprofitats–, les segones i terceres oportunitats que se li presenten i els nous obstacles que li tornen a barrar el pas.

Concisa i transparent, profana i mística, La llegenda del sant bevedor està escrita amb un to i un estil de contarella popular i amb una precisió i un distanciament moderníssims. Només els grans escriptors poden expressar tan bé la mescla de redempció i fatalitat, de dolor i alegria, de crueltat i gràcia de la vida.