Llegim 02/07/2021

Contra totes les convencions possibles: sobre l'autobiografia de Jeanette Winterson

Edicions del Periscopi publica 'Per què ser feliç quan podries ser normal?'

3 min
Jeanette Winterson: “No preveia l’amenaça de la intel·ligència artificial”

BarcelonaFa uns deu anys, Jeanette Winterson (Manchester, 1959) va travessar una crisi personal agudíssima. Per mirar de trobar respostes al desassossec que l’assaltava, va començar a furgar en uns orígens incerts: era una nena adoptada que havia passat una infantesa complicada en una casa de devots pentecostals que creien que l’Apocalipsi era el millor dels finals possibles. N’havia fugit als setze anys després de descobrir la seva homosexualitat, una faceta que no podia ser ben rebuda de cap manera per la senyora Winterson adoptiva, que la considerava una pràctica del dimoni. Fugir no és una solució per sempre, però, i Winterson demostra, amb aquest llibre escrit amb la urgència de les veritats que cremen dins de les persones, que allò que deia l’oracle de Delfos continua sent un dels millors consells per mirar de viure en pau: «coneix-te a tu mateix».

«A tu mateixa!», corregiria Winterson, que té aquell to tan seu, entre irritat i terriblement divertit, al llarg de tot el llibre, que està escrit en primera persona i és desordenat i anàrquic com ella. No és una escriptora previsible, ni regular, i ella ho sap i ho reconeix en aquesta autobiografia, que està escrita sense respectar cap ni una de les normes de les autobiografies, i que té una segona part que és com una novel·la, quan tot s’accelera i l’acció es converteix en una fletxa cap a l’interior d’ella mateixa. És un llibre que fa les preguntes adequades perquè qualsevol lector se les hagi de fer, també. Qui és la teva mare? ¿I per què l’estimes o per què l’odies? ¿És la que et va abandonar a les tres setmanes però no volia fer-ho, o la que no va saber donar-te amor però et va tenir a casa fins als setze? ¿És just fer pagar a tothom a qui intentes estimar la falta d’estima que vas tenir de petita? ¿Segur que saps qui ets?

A la recerca d'una felicitat permanent

La vida en un poblet del nord-est d’Anglaterra als anys cinquanta era molt dura: Winterson sembla Dickens quan parla de segons quins detalls quotidians (vàters o comunes exteriors a tres graus sota zero a l’hivern, nens esperant a la sortida d’una fàbrica de menjar per a gos perquè els regalin les galetes sobreres...), però l’autora anglesa té una arma secreta per compensar-ho, que és l’humor. El personatge de la mare adoptiva no seria tan memorable com és sense la ironia i el sarcasme amb els quals la pinta una filla que no és capaç d’odiar-la del tot encara que sigui la persona que, quan va saber que la seva filla es declarava homosexual i feliç de ser-ho, li va etzibar la pregunta que dona títol al llibre: «Per què ser feliç quan podries ser normal?». Una pregunta que, en lloc d’enfonsar la filla, la va catapultar cap a la recerca d’una felicitat permanent, com si contradir la mare fos una de les fonts secretes d’aquesta felicitat.

L’altra, per a Winterson, és l’amor. L’amor per la vida, per les persones i pels llibres, que són unes autèntiques taules de salvament per a una nena sensible en un poble de mala mort. L’aventura lectora de la petita Jeanette a la biblioteca municipal, on llegeix tots els clàssics anglesos de l’A a la Z en aquest ordre, és el millor programa de promoció lectora que podria copiar qualsevol polític que hi tingués un interès genuí. Al cap i a la fi, Winterson no deixa d’adaptar la transcendència religiosa que li volien inculcar a casa a una reivindicació sagrada pel coneixement com a font de riquesa i d’equitat social en un país devastat per les polítiques liberals del thatcherisme. I molta atenció a la confessió d’un fet imperdonable que va cometre una jove Winterson: sí, va votar la Dama de Ferro. Si voleu saber per què, haureu de llegir el llibre. I si voleu plorar i ser feliços a la vegada, també. 

stats