Literatura
Llegim  /  Crítiques 12/10/2022

Entre la invectiva i l'autoflagel·lació: 'La mentida més bonica', de Francesc Serés

L'autor de 'La pell de la frontera' passa comptes amb tot el que ha succeït a Catalunya durant l'última dècada

3 min
Les 10 claus del referèndum

CampanetEn una entrevista que li vaig fer poc abans que recaigués en la malaltia que el va matar, Baltasar Porcel em va dir que no era convenient escriure una novel·la sobre fets recents, que cal distància i refredament per convertir en ficció unes experiències –personals o col·lectives– viscudes amb intensitat i que han deixat petja. Porcel recomanava deixar passar deu anys. “Les novel·les són la llum d’un sol mort”, va dir-me.

Francesc Serés (Saidí, 1972), un dels pocs autors catalans actuals de primera que reivindica una certa filiació porceliana, no ha fet cas a l’escriptor andritxol i s’ha llançat de cap a novel·lar, no tant el fallit i espectacularment teatral Procés independentista, sinó més aviat la ressaca de frustració i de vergonya que tot plegat ha deixat en molta gent que s’hi va il·lusionar i hi va posar el coll, i també l’atmosfera viciada de cinisme i d’incompetència que encara avui cobreix el país. El resultat és La mentida més bonica, una novel·la que és purga i catarsi, invectiva i autoflagel·lació.

Aquesta immediatesa creativa es pot entendre com el producte d’una necessitat urgent de Serés de passar comptes –intel·lectualment, sociopolíticament, èticament– amb tot el que ha succeït a Catalunya del 2012 ençà. És una necessitat compartida pels seus dos protagonistes, la Marina i el Carles, dos professors de secundària a punt de jubilar-se que, després de tota una dècada de compromís polític esperançat i eufòric amb l’ideal independentista, ara (desembre del 2021) viuen immersos en el desengany, perplexos i rabiosos contra uns dirigents que els van mentir, però també perplexos i rabiosos contra ells mateixos per haver-se deixat enganyar com criatures.

Vendre's Catalunya a canvi dels indults

Sense que ho diguin d’una manera tan brutal, el Carles i la Marina senten que els líders del Procés van sacrificar l’ideal de la independència per assolir l’hegemonia autonòmica i que ara s’han venut Catalunya a canvi dels indults, i se senten còmplices –ni que sigui per omissió o ingenuïtat– d’aquest doble despropòsit demencial, i no els hi perdonen ni tampoc s’ho perdonen a ells.

Les prioritats novel·lesques de Serés queden clares de seguida, des del moment que opta per organitzar la novel·la a partir d’un argument molt senzill, que transcorre en un sol dia i que té com a principal element dramàtic de present l’anada per últim cop del Carles i la Marina a l’institut on han treballat durant anys.

Serés usa l’argument i l’escenari de l’institut com un pretext per anar enfilant reflexions i records dels personatges –sobre la mentida, les il·lusions fetes malbé, el cofoisme sense fonament, els tabús i els traumes que travessen Catalunya i Espanya–, per evocar episodis significatius del passat –les manifestacions, els preparatius del referèndum, les discussions diàries sobre política, la repressió, els encausats, l’abandó institucional, el desmantellament final de tot provocat pel covid– o per incrustar diàlegs i situacions que donen claus per entendre què ha passat i com se senten els homes i les dones que ho han viscut.

La novel·la funciona millor com a recapitulació analítica de la història recent que com a dramatització narrativa i fictícia –vivencialitzada– d’aquests fets. Fins i tot en termes estilístics, em fa l’efecte que els passatges més narratius, tot i que n’hi ha de notables, estan escrits en una prosa més telegràfica i apressada que els passatges assagístics, on s’hi veu la prosa robusta i precisa marca de la casa de l’autor. La mentida més bonica és, en tot cas, una bona novel·la sobre uns fets crucials –penosament crucials– de la Catalunya contemporània.

stats