Elena Bartomeu

'Fòrvid'

(Males Herbes, 2021). 282 pàg. 18 euros.

El que intenta Elena Bartomeu en la seva primera novel·la no és fàcil, perquè basa l’efecte terrorífic d’una història escrita en un fenomen sonor que, òbviament, no podem sentir mentre llegim. Productors de cinema: aquí teniu un bon argument per fer una pel·lícula de terror. Tot i aquest hàndicap, l’autora se’n surt i instal·la el lector en una zona incòmoda, que és un dels objectius de qualsevol escriptor: Bartomeu n’és una, perquè té un món propi i el proposa. Que l’estil i la llengua del llibre grinyolin és un problema menor (i que haurien pogut ajudar a minvar els responsables de l’edició del llibre), però l’originalitat de la història, l’atmosfera única de certs passatges del llibre i la filosofia que hi ha al darrere d’una trama que no deixa de ser la de la història de casa encantada per la presència d’un monstre, converteixen Fòrvid en un llibre especial i diferent. Marginal en el sentit més positiu de la paraula.

El llibre comença molt bé, plantejant una atmosfera estranya, poc habitual, també per com està escrit, com a base d’onades. La protagonista de la història, una dona d’uns quaranta anys amb problemes d’afectivitat, esquerpa i malhumorada, s’instal·la en una torre mig abandonada que havia estat de la seva família. De seguida nota vibracions que fan caure objectes a terra i comença a sentir sorolls i veus inexplicables des d’un punt de vista racional. Una tieta li explica que el soterrani s’havia inundat i que la casa presenta certs problemes, i de seguida la gent del poble li recomana que no s’hi quedi a dormir, però ella ho fa. S’aproxima a un gos, però aviat apareix ofegat a la bassa de darrere la casa. S’aproxima també a un veí. La història amb el veí es fa complexa i protagonitza alguns dels millors moments del llibre: l’autora té traça a retratar la tensió sexual entre els dos i els moments de clímax de terror.

El més original del plantejament de Fòrvid és la tesi musical que el sustenta. L’ofici de la protagonista és l’enginyeria sonora, i a més té coneixements musicals. A la casa hi ha un piano que juga un paper clau en l’argument. Per a Bartomeu, és com si hi hagués una "música de les esferes", una mena d’harmonia còsmica que va lligada a certs paisatges i que només algunes persones poden captar. Les descripcions de com el fenomen sonor circula entre les pomeres i els camps de blat de moro (impossible no pensar en els nens de Stephen King) i que s’acobla (o s’enfada) quan sent els sons desagradables dels humans (camions, bombes d’aigua, però també música) són, sens dubte, els millors moments del llibre, que tot i que fa una certa panxa en algun moment, torna a guanyar força al final.

Si teniu por dels sorolls estranys, aquest llibre us en farà tenir encara més. Si creieu que a les profunditats d’aquest món hi ha els monstres de Lovecraft, amatents i vigilants, a punt d’enfurismar-se i d’endur-se-us d’un cop de tentacle, aquest és el vostre llibre.