Llegim 18/03/2021

El gel que crema, o com omplir el no res amb buits: 'Als llacs', de Silvie Rothkovic

La veu singular de l'autora es desvincula de la tradició més nostrada i inclou referents a la música culta i l’art abstracte que conviuen amb la iconografia pop

3 min
Nunavut ( Inukshuk )

"I com era, la Silvie? / Diu que la trobava sovint arraulida a la gespa invocant l’hivern, / Que era ella qui obre flors en la fosca. / Deia sentir el remor tètric de les glaceres". Així comença l'electrovers de Laia Maldonado produït per Miki Florensa i publicat a la revista Poetry Spam coordinada per Joan Deusa, un bon amic que m’explica que no s'atreveix a obrir Als llacs (Labreu edicions), el nou poemari de Silvie Rothkovic, per por que l'amari massa endins. Aquest és el risc.

Si hi ha un paisatge interior reconeixible és el paratge fred d’aquesta poeta que explora el buit tant en el fons com en la forma i que s’aïlla en un imaginari de coves i passadissos ja des del pseudònim. Aquesta fredor, ara amb la banda sonora d’Hotel Iglú, de Nunavut, el duet format per la mateixa Rothkovic, que també és pianista, i el músic i cantant de Xiula, Jan Garrido, genera distància –li interessa “tot el que creix al voltant”­ de l’emoció– però produeix l’efecte contrari. És com el gel que crema: “Al matí enteníem que no érem semblants / esclafo les closquetes dels pinyons / amb pedres et faig mal?” I aquest és potser el seu mèrit principal, el de la singularitat de la seva veu poètica que, desvinculada de la tradició més nostrada i amb referents a la música culta i l’art abstracte que conviuen amb la iconografia pop, sempre ha sigut una història a banda.

Entre la introspecció i l'exposició pública

Després de portar-nos per Pianos i túnels (2013) i sota terra amb La nit que és dins el dia (2018), els seus últims poemaris publicats, ens capbussa Als llacs. Torna així a les profunditats i estableix una dicotomia dins i fora, dalt i baix, entre el recer privat introspectiu i l’exposició pública i quotidiana del jo poètic. Dues realitats incòmodes que es relacionen magnèticament a través de l’aigua que fa cercles o s’escola per passos estrets. Sortir-ne o entrar-hi esdevé la motivació del jo poètic: “Siusplau tot el que dic tot el que / faig és per poder ser a les roques”. A dins hi busca el refugi, el desig, la paraula ("Només vull arraulir-me / tenir calor"), però les aigües són fredes i estan plenes de bèsties i d'obstacles. Aquest no-lloc, com diu la cita del poeta nord-americà Robert Creeley que obre el llibre, no és “dins de res que hom pugui assenyalar com un lloc allà a fora”. Aquest viatge és endins dels ulls, cap a la impossibilitat d’existir en una realitat única. Es materialitza en forma de silencis, dubtes i ambigüitats que foraden amb el·lipsis els poemes i en tallen la cadència musical (“Em miraves com / si parets entremig”). Això, juntament amb l’absència de puntuació, deriven en un joc reeixit de llenguatge: “I no vam parlar mai més ni ens vam banyar més al mar mai més no ens vam llançar d’enlloc mai mes com si estiguéssim vius”.

Als llacs es construeix com un procés pictòric abstracte, perquè “de vegades la paraula és massa òbvia”. Com davant de les pintures geomètriques i monocromàtiques d’Imi Knoebel, els versos de Silvie Rothkovic juguen amb les diferents capes de representació per assenyalar el que s’oculta al darrere, el que no es diu. Superposa així de forma politonal realitats fragmentades, esquitxos de pensaments (“vaig pensar nit / llana bolígrafs, un llac vermell”) en què l'abisme només pot ser completat pels que som a l'altra banda de la pàgina. Aquest llibre és, doncs, un pas més cap a “l’únic lloc on” perquè cadascú posi el seu buit al forat que correspon.

stats