Fa molts d’anys que Gabriel Ferrater està reverencialment de moda, vull dir que és llegit amb la devoció meticulosa amb què es llegeixen els clàssics, però també amb l’excitació electritzant que només ens susciten les novetats més calentes i audaces. El centenari del seu naixement i el cinquantenari del seu suïcidi, celebrats amb tots els honors editorials, institucionals i llibrescos fa tot just un parell d’anys, no va fer més que magnificar-ne la figura i redimensionar-ne l’obra. Va matisar el mite sense rebaixar-lo, va enriquir l’home, va eixamplar l’abast i va il·luminar la fondària de la seva literatura.

En aquest sentit, els lectors que aquests últims anys hagin seguit amb més o menys atenció les publicacions al voltant de Gabriel Ferrater –la biografia, les antologies, els articles– i hagin descobert o bé hagin rellegit les reedicions i els inèdits recuperats de la seva obra, potser s’enfrontaran a aquest volumàs de prop de sis-centes pàgines titulat Papers sobre literatura amb certa peresa, amb la sensació que poques coses noves hi podran descobrir. En part, és veritat. A la pràctica, l’únic material veritablement inèdit del volum és un llarg assaig en castellà sobre Josep Carner. Els grans escriptors, però, sempre, a cada relectura, ofereixen coses noves. Ferrater vindria a ser com aquell amic amb qui quedes per sortir fins i tot quan estàs cansat i et fa mandra perquè saps que amb ell la festa sempre és entretinguda i profitosa.

Un llibre per anar més enllà de l'autor maleït

I tan entretinguda, i tan profitosa. La naturalesa miscel·lània d'aquest volum no podria ser més exhaustiva, i això li dona uns aires aventurers i informals molt ferraterians. Hi ha pròlegs, assaigs breus, entrades de diccionari, informes de lectura, cartes personals, cartes a directors de revista, articles sobre autors i sobre llibres, anàlisis de poemes, propostes d’antologia, respostes a entrevistes i qüestionaris, poètiques, fragments d’un dietari... En tot moment, queda clar que qui va escriure aquests papers –fins i tot els més funcionarials i asèptics, com les entrades de diccionari– era un home d’una intel·ligència poderosa i lliure. També queda claríssim, desmentint la imatge de maleït carismàticament sociable, alcohòlic i seductor, que Ferrater era un home feiner i eficientíssim, capaç d’adaptar-se als diversos encàrrecs que se li feien i de dur-los a terme segons els patrons requerits, però mai d’una manera grisa ni impersonal.

Ausiàs March, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, J. V. Foix, Josep Pla, Friedrich Hölderlin, Franz Kafka, William Shakespeare, Witold Gombrowicz, Charles Baudelaire o Choderlos de Laclos són els autors que més pàgines del llibre acaparen. Són pàgines que confirmen que Ferrater era un lector modèlic i un crític brillant, capaç de combinar el rigor hermenèutic i la malícia provocadora, de pouar en una vasta galàxia de coneixements històrics, culturals i literaris i, alhora, de no deixar mai de sentir el batec humà que hi ha darrere de cada llibre. L’únic retret de base que se li pot fer a Ferrater és l’omissió sistemàtica de la dimensió política en els seus diagnòstics severíssims sobre la literatura i la cultura catalanes. Traumatitzat per la guerra civil i acovardit pel franquisme, mai no té en compte la secular subordinació de la catalanitat en totes les seves formes i expressions a l’expansionisme castellanoespanyol.

En qualsevol cas, Papers sobre literatura confirma que, a Ferrater, una manera exacta de definir-lo és dedicant-li el mateix elogi que ell va dedicar a Joan Fuster, dient-ne que va ser “un literat capaç de pensar”. N’hi ha molt pocs, per això són valuosíssims.