Llegim 07/05/2021

Quan la catàstrofe recobreix el paisatge: 'Els feliços anys del càstig', de Fleur Jaeggy

Les Hores publica un dels llibres més importants de l'autora italosuïssa

3 min
Fleur Jaeggy

BarcelonaArriba en català Els feliços anys del càstig, una de les obres més importants de la italosuïssa Fleur Jaeggy, un dels llibres que, en només cent pàgines, concentra més energia, dolor, maldat i amor dels que llegireu mai. Jaeggy és una d’aquelles escriptores secretes amb legions de lectors escampats pel món que en tenen els llibres amagats sota el coixí del llit per llegir-los en la més estricta intimitat, perquè els mons que proposen són silenciosos, secrets i majestuosos com una nevada d’alta muntanya. I arriba, de nou, amb una impecable traducció d’Anna Casassas, que deu haver suat tinta per traspassar l’italià empeltat d’alemany en el qual escriu Jaeggy a un català llegidor sense perdre aquell punt d’artificiositat.

Som a l’Institut Bausler, a la regió suïssa d’Appenzell, molt a prop del sanatori on un altre escriptor suís, Robert Walser, va estar internat gairebé trenta anys abans de morir després d’una famosíssima passejada (hiperexplotada literàriament, però aquesta és una altra qüestió). És un internat internacional ple de noies i vigilat per unes mestres severíssimes. Però la narradora i veu única i pertorbadora de la història explica que l’autèntica vigilància (i el càstig) és la que s’infligeixen les noies entre elles a base d’estratègies i aliances infantils i cruelíssimes. L’arribada d’una noia nova, la Frédérique –que és un retrat poc dissimulat d’Ingeborg Bachmann– serveix per despertar el desig de la narradora, que intenta seduir-la des del començament. La relació entre les dues noies és profunda i a la vegada rigorosament asèptica: com més es desitgen, menys es toquen. L’arribada d’una segona estudiant, tota passió i ganes de passar-ho bé a la vida, fa trontollar l’amistat entre aquestes dues i fa entrar en crisi la narradora, que busca desesperadament un sentit a tot el que fa sense aconseguir-ho. Molts anys més tard, quan l’internat ha desaparegut, la narradora es preguntarà si no havien estat els seus pensaments, o les "emanacions que poblen l’edat de la innocència", els que l’havien destruït. Tota la novel·la està construïda sobre aquesta hipòtesi, sobre la possibilitat que les paraules tinguin la contundència dels rocs.

Una experiència de lectura inoblidable

A qui ja conegui Fleur Jaeggy no li sorprendrà la prosa tallant feta a base de frases curtes i aparentment inconnexes, els salts temàtics d’una línia a la següent: som al mateix territori que Proleterka, la història d’un viatge en creuer d’un grup de persones que semblaven mortes. Com també ho semblen algunes de les noies que, com explica la narradora, fan olor de dipòsit de cadàvers, o alguns bebès amb cara de vell, tots símbols d’una mena d’existencialisme romàntic que impregna cada pàgina.

A qui no l’hagi llegida mai li costarà oblidar-la, perquè es trobarà davant d’una experiència diferent de la majoria de llibres: cal furgar en el que no ha estat escrit, inventar les frases que hi havia abans que l’autora les suprimís: "La seva lletra dormia com sobre una làpida, a la paret de paper", diu la narradora sobre la Frédérique, que li ha deixat una nota de comiat cruel i fredíssima que la marcarà per sempre. Tota l’obra de Jaeggy està transitada per morts, són llibres que podrien ser el revers femení d’obres de teatre de Tadeusz Kantor o d’Antonin Artaud, tots autors que juguen amb el lector (o amb l'espectador), en convoquen els instints més baixos i li posen un mirall al davant. Per què no invocar la felicitat dels anys difícils –l’adolescència i la seva permanent recerca d’identitat– amb les mans gelades però plenes de foc de qui esculpeix paraules a la neu?

stats