Espectres caníbals de l'amor a Xangai
Viola di Grado publica 'Fam blava', una història d'amor fosca i obsessiva
BarcelonaTotes les històries d'amor, deia David Foster Wallace, són històries de fantasmes: inventem algú que no existeix, ens inventem també nosaltres, i aquests espectres ens persegueixen tota la vida. Això li passa a la narradora de Fam blava (Angle), la nova novel·la de Viola di Grado, autora fa una dècada de l'èxit internacional Setenta acrílico, treinta lana (Alpha Decay). Arribada a Xangai mesos després de la mort traumàtica del seu germà bessó, la protagonista s'enamora de la Xu, alumna seva d'italià. Bé, només n'és alumna de dia; la nit la governa la Xu.
Hi ha dos espectres, doncs: el bessó mort que l'obsessiona, i la Xu, a qui idolatra, voluble i capritxosa, sempre un misteri. Tanmateix, en ella hi diposita les poques ganes de viure i de trobar una nova identitat; la mateixa narradora, ostatge de la seva solitud, esdevé un espectre que devora.
Precisament el menjar, i més que el menjar, el consum dels cossos dels altres, és un motiu recurrent del llibre. Xangai és un lloc on el menjar és immenjable i les persones es devoren entre elles. La Xu devora compulsivament, en té l'habitació plena, de restes podrint-se, de pots a mig menjar de fideus, de fruites en descomposició, d'ous florits. Alhora, quan s'ajunten endrapen viandes que l'horroritzen: estómac, cervell, llengües. El llibre mateix, com un menú de l'horror, s'estructura en capítols que es titulen pulmons, cor, cabells, mans, estómac...
Hi detectem, en aquesta topada simbòlica i lingüística entre Orient i Occident, i en aquest abisme dins del qual la protagonista se sent estrangera d'ella mateixa, ecos d'una autora com Amélie Nothomb. Hi grinyola, potser, un excés d'intensitat en el drama, i en això es distingeix, per exemple, d'Ottessa Moshfegh –autora del mateix catàleg, ben distinta però generacionalment pròxima i de la qual hi apreciem ressonàncies–, que introdueix distància i ironia en el relat.
Confondre amor i sacrifici
El llibre és, doncs, oportú i correcte, tot i que cal reconèixer una forma pròpia, una veu personal. En alguns moments aquest estil perd consistència en les analogies forçades que ens treuen de les escenes, i en la reiteració de l'argument, que perfila uns personatges poc evolutius, menys misteriosos i profunds del que l'autora desitjaria. El ritme narratiu descansa en el treball sobre els paràgrafs, que funcionen com a contes breus. Di Grado brilla com a observadora perspicaç dels petits moviments emocionals, "com quan en una discussió els sentiments es tornen mecànics i ja no ens identifiquem amb el que estem dient".
La narradora sent fam, sí, però de ser mirada. Hi ha sexe i amor, però sobretot gelosia; la relació se sosté a còpia de mossegades caníbals perquè el sacrifici i l'amor es confonen quan t'han estimat poc. I la Xu volia el seu sacrifici, entre imatges intermitents de gratacels brillants, mercats d'insectes per a turistes i escorxadors abandonats: la Xangai postindustrial, elèctrica i inhumana, “un grapat de llums i colors enmig de la foscor”.
Hem de parar atenció al catàleg editorial d'Angle, que acull aquesta edició. Hem parlat abans d'Ottessa Moshfegh, però podem afegir, dins aquesta mateixa col·lecció, i en una línia similar, Alba Dalmau o Xavier Aliaga, sempre amb edicions o traduccions impecables, en el cas que ens ocupa a càrrec d'Anna Carreras. Si escriure és un acte polític, editar ho és potser més, i el catàleg d'Angle no és casualitat, és un esforç sostingut i encertat que mereix, encara, millor sort.