BarcelonaL’any 1954, gairebé a la cinquantena, Elias Canetti fa un viatge al Marroc. Encara no havia escrit les seves obres més celebrades: per exemple, els tres esplèndids volums de les seves memòries. El contrast extrem entre aquell país del nord d’Àfrica i l’Europa que tant estimava per força l’havia de sacsejar. Fa més de trenta anys vaig viatjar a Viena seguint alguns dels espais que havia freqüentat l’escriptor, de qui havia llegit la memòria literària i n’havia quedat admirat. En recordo el cafè Hawelka, l’esperit del qual, sis dècades després dels dies canettians, es mantenia sense gaires alteracions.

El que Canetti ens va deixar amb Les veus de Marràqueix és un feix de pàgines magnífiques, que ell, prudentment, va subtitular com a notes d’un viatge. L’obra és un aplec de textos de llargària diversa que es poden llegir independentment. Se’n desprèn la figura d’un viatger culte, amb un punt de distinció, que se sent inclinat a allò que menys entén i que més es distancia —i més dramàticament— de la seva manera d’entendre el món. Com alguns dels grans viatgers literaris del segle XIX, Canetti mostra predilecció per la descripció de la misèria i fins d’una certa sevícia. Això es fa molt present en aquells capítols en què els autòctons tracten amb animals: el primer mateix, posem per cas, dedicat als camells (i a la mort), és un exemple d’evocació pintoresca i de realisme cruíssim, alhora. Una mica més amable i més condimentat amb pebre resulta el titulat “El desig de l’ase”, en què coneixerem el mancat animal protagonista, que pateix tota llei d’humiliacions i que, a desgrat d’això, “sentia tant desig dintre seu que només de veure’l vaig sentir-me alliberat de l’efecte de la seva misèria”. L’escriptor cau del cavall quan s’adona que “entre les potes del darrere li penjava, inclinat cap endavant, un membre descomunal”.

De la rondalla a la "silenciosa dignitat" del paper

El llibre és fet d’observacions agudíssimes, a vegades molt líriques: “Els minarets no són com els campanars. Més aviat són fars habitats per una veu”. Aquí ens dona una reflexió d’un gran valor antropològic: “És sorprenent la dignitat que adquireixen aquests objectes fets per l’home”. Més endavant, un pensament sobre les llengües (ell que, pels seus orígens i evolució vital, sempre fou poliglot): “No vaig provar d’aprendre l’àrab ni cap de les llengües berbers. No volia perdre ni una engruna de la força d’aquells crits estranys”. El que interessa a l’escriptor és l’estricta humanitat, el que és essencial. L’atreu molt més una casa humil que no el palau del sultà.

Captaires pertot, però també rondallaires. Els passatges dedicats a aquests darrers són antològics. La conclusió: “En comptes de viure de la mera confiança en el poder de la meva narració, jo m’he lliurat al paper”. Compte, però, que a Marràqueix, després de la vibració, a la plaça, de la paraula viva, també hi ha lloc per a “la silenciosa dignitat del paper”. Després dels rondallaires, els escrivents. Un bell llibre, traduït amb una gran delicadesa per Anna Soler Horta.