Crítica
Llegim 04/01/2021

Eduard Girbal Jaume, un transgressor de dretes: Edicions de 1984 recupera l'obra de l'autor modernista

'La reencarnació de la Matèria i altres relats'. 384 pàgines. 19,50 euros

Anna Carreras Aubets
2 min
Eduard Girbal Jaume, un transgressor de dretes

BarcelonaGràcies a la magnífica edició d’Agnès Prats Soler, Edicions de 1984 rescata de l’oblit les narracions de l’escriptor modernista Eduard Girbal Jaume (Girona, 1881- Barcelona, 1947), aplegades sota el títol La reencarnació de la Matèria i altres relats. Un conjunt de textos escrits entre els anys 1920 i 1923 que constitueixen l’obra narrativa literària que, fins avui, coneixem de l’autor si deixem de banda el cicle narratiu L’agre de la Serra (1919), L’estrella amb cua (1919) i La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), i tres esbossos biogràfics de Guimerà, Ferran Agulló i Anton Busquets. Són uns relats divertits i ben fets que ens transporten al passat urbà dels catalans de Barcelona. Girbal explora una idea de ciutat que ja no té res a veure amb la ciutat ideal noucentista, absolutament irreal. Per a l’autor, la ciutat ara és font de corrupció, un entorn que no perdona, que angoixa i empobreix l’ésser humà. Girbal tria els barris obrers i desestima els barris alts. Ho fa perquè, en primer lloc, els rics no són la majoria representativa d’una època i, en segon lloc, perquè així té l’ocasió d’introduir temes com la immigració a Barcelona a principis del segle XX, la precarietat laboral, les vagues generals, els tramvies de sang, els nuclis espiritistes i els carretons ambulants d’animals.

Un autor d'una riquesa lingüística excepcional

El relat que dona títol al volum, La reencarnació de la Matèria, va aparèixer en dues entregues a la revista Catalana a principis de l’any 1925. Segons Agnès Prats, és una narració de gran plasticitat situada a finals del segle XIX, "en una època en què el passeig de Gràcia, somort sota la boira hivernal, encara estava mig despoblat, entre camps i solars i algunes cases escadusseres". L’actualitat dels contes de La reencarnació de la Matèria i altres relats és indiscutible. La seva riquesa lingüística és excepcional, i amb la situació actual d’empobriment del català, cal reivindicar-ho: Girbal és capaç de reflectir i retenir la parla de molts llogarrets del país i reproduir-la amb naturalitat, sense impostures. El lector el sent proper per la seva oralitat, pel sentit de l’humor que gasta i per la senzillesa amb què expressa idees sovint molt elevades. Girbal té una manera de narrar molt semblant a la rondalla. Fa servir adjectius redundants, exagera volgudament i parla de tu al lector i li fa bromes, com si el conegués de tota la vida.

Pel que fa a la tensió amb la normativitat de Pompeu Fabra, Girbal va rebutjar frontalment la normativa fabriana de 1913, que es va implementar gradualment, tot i que Girbal, concretament, es va oposar a modular la seva ortografia. Es presentava als Jocs Florals precisament per això, perquè respectaven el criteri de cada escriptor presentat. Com a membre de la Lliga Regionalista, Girbal era "bastant feixista", admet Prats, malgrat la creació d’uns personatges potentíssims que fan pensar tot el contrari. Més enllà de debats lingüístics i polítics insubstancials i aliens a la qualitat literària, a La reencarnació de la Matèria i altres relats hi ha altes dosis d’observació, hi ha mirada cap a la realitat, hi ha ganes d’aprofundiment psicològic en els personatges creats i hi ha, sobretot, un deliciós sarcasme que ho abraça tot.

stats