El relat té cent pàgines clavades i molta elevació. Descriu les conseqüències del vessament cerebral que, als 67 anys, va patir el pare de Cristina Masanés fa més de dues dècades: la pèrdua de la parla i els gairebé tres anys en què l’home va viure reduït a un “silenci sil·làbic”. L'autora recupera un diari d’alpinisme de l’home, del qual ens va donant algunes anotacions, sempre breus, que encapçalen els capítols –de tant en tant, algun fragment queda intercalat en el text–, capítols que duen el nom de pics o de valls del país. El diari és un text de final dels cinquanta que glossa algunes de les conquestes del viatger consumat i enamorat de la muntanya que va ser el pare, que el va mecanografiar la primavera de 1958 al Marroc, davant de l’Atlàntic: “Quin contrast entre la monòtona plana del mar i els esvelts cims somiats!”. Un text que la filla ha trobat “preparant els papers per al comiat”. Vet aquí la força singular d’aquest llibre, la seva originalitat: la comparació sostinguda que fa entre la facultat del llenguatge i la passió per pujar muntanyes, entre la llibertat viscuda en la joventut i la privació, a causa de la malaltia, de la maduresa. I, en darrer terme, la impossible escalada final de l’Everest de la parla, tal com llegim, malgrat els esforços continuats i ingents per canviar la situació. Per això el diari patern esdevé un document elegíac d’una gran fondària.

La literatura sobre les muntanyes –o que té com a escenari les muntanyes– compta amb títols d’una gran transcendència històrica, però jo no en recordo cap que assimili la passió alpina amb el llenguatge (o amb l’afàsia): “Una serralada desconeguda, una tartera per remuntar, aquella que comença just on s’acaba la gramàtica”. Què queda d’un home quan està privat del llenguatge? Mentre ell s’escarrassa per recuperar la parla, “nosaltres assumíem que havíem d’aprendre a desfer-nos del llenguatge per trobar un altre lloc comú, un refugi, una casa, un àmbit on viure, fora de la paraula”. Davant el relat agònic d’aquesta despossessió, el lector es pregunta on queda la casa de l’ésser quan el llenguatge no hi és. Restar-ne privat és com entrar en un avenc, apunta l’autora.

Un text bell, que rememora, també, les arrels familiars. L’exemple de l’avi que va abandonar “la vall ancestral per anar a ciutat”. La trobada dels seus pares, en un lloc determinat per la passió compartida: “Ens agrada el telecadira de la Molina on una noia coneix un noi i el convenç per passar la vida junts”. Un dia, quan ja no s’hi compta, l’home pronuncia una paraula: marxarons. No vol dir res i, alhora, ho vol dir tot: “Una sola paraula per designar la idea d’acció”. La il·lusió de recuperar el llenguatge (mera il·lusió!). No, l’home no tornarà a enraonar mai més. Només pronunciarà síl·labes que ajunta. Però encara hi ha la veu (la professora Anna Pagès, per cert, hi ha dedicat un llibre molt lúcid). I la veu interior: “Vull pensar que la seva veu interior va trobar una nova manera d’orientar-se sense passar per la parla”. La conclusió de Cristina Masanés és que, quan la paraula falla, ens queda la veu. El darrer agafall de la memòria.