BarcelonaEncara que vivim temps accelerats i força deshumanitzats, es diria que en algunes coses avancem, com per exemple en la necessitat de cuidar-nos a nosaltres mateixos (self-care), cosa que inclou aprendre a negociar amb les pèrdues perquè no ens esquincin gaire per dintre. Ho demostra l’abundància d’obres que en parlen i que ja ningú considera morboses. Fa menys d’un any comentava en aquestes mateixes pàgines Esperem el millor, la crònica de la sobtada mort del seu company que va escriure la sueca Carolina Setterwall. Sigui des de l’autobiografia o des de la ficció, parlar dels adeus ens ajuda a sobreviure a aquells que estimem.

L’escriptora Eva Piquer (1969), directora de la revista Catorze, fa més de vint anys va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la Una victòria diferent. A la protagonista, l'Ada, se li havia mort la mare. Ara ha tornat amb força a la literatura amb Aterratge, un text breu però molt contundent, on un altre personatge femení gestiona com pot la pèrdua de la seva parella. “A vegades em miren com si jo fos el Titanic”, diu la narradora d’Aterratge, on el relat del seu dol es trena amb la història d’un altre aterratge forçós, en concret el que va tenir lloc l’hivern del 1973 a l’anomenat Triangle de les Bermudes islandès.

No va ser a les profundes aigües tèrboles sinó en una platja de la glacera Vatnajökull –la més gran d’Europa– on va estavellar-se violentament en plena nevada el Douglas C-117D de l’exèrcit dels Estats Units pilotat per un jove anomenat Gregory Fletcher. Les restes de l’avió sinistrat encara són allà, convertides en objecte de pelegrinatge. A aquest lloc geladament exòtic, a la recerca de respostes, viatja ella –la protagonista sense nom propi– en companyia d’un fotògraf que vol fer un reportatge i dos desconeguts. Es tracta d'un viatge de caràcter simbòlic, destinat a col·locar el dolor al lloc que li pertoca perquè no desbordi els límits.

Introspecció i consol

Som davant d’una mort que pel que sembla era anunciada, conseqüència d’una malaltia que ha mantingut la narradora en alerta, amb el llum vermell permanentment encès, i que l’ha embolcallat amb els seus tentacles verinosos: “El mateix dia del funeral, a la tarda, em va venir la regla. Per primer cop després de set mesos. El meu cos es va abstenir de menstruar fins que va creure que s’ho podia tornar a permetre”. Anem del dintre al defora, del cos a l’ànima, al llarg d’aquestes pàgines que són introspecció i també consol.

Acompanyem la narradora en aquest trajecte abrupte, tot recordant una encertadíssima frase de William Faulkner que diu que no pots nedar cap a nous horitzons si no tens el coratge de perdre de vista la costa: “La tristesa seria un privilegi si no fos tan trista. Perquè t’ajuda a relativitzar, aparta d’una estrebada els entrebancs que abans t’atabalaven, et fa entendre amb una concreció pertorbadora el consell d’estimar el que tens. I això ho sé ara, quan també he après a conviure amb el dol, amb l’apatia, amb els ulls dels altres, amb una solitud pregona: al fons del fons de la tristesa, potser t’hi espera –serena, inevitable, fugissera– l’alegria”.

Sense recursos fàcils, sense tòpics, amb ploma intel·ligent i continguda, fugint del dramatisme, Eva Piquer ens endinsa en la intimitat d’una dona esquinçada i ens permet ser testimonis privilegiats de la seva reconstrucció. De tot ens en sortim, fins i tot del dolor més gran, per emprendre nous camins, encara que fins al final no sabrem de quantes baixades a l’infern ens haurem de recuperar.