BarcelonaLa mort arriba quan menys l'esperem, i sovint quan menys convé. Un matí, una dona que fa vuit mesos que ha parit un fill entra al dormitori que comparteix amb el seu company, Aksel, i aquest ja no respira. Ella havia dormit amb el nadó a l’habitació del costat i ell no va contestar el darrer missatge de mòbil que li va enviar. L’autora d’aquesta narració autobiogràfica és la sueca Carolina Setterwall (1978) i Esperem el millor és el seu debut literari.

Deixant de banda el singular costum d’enviar missatges a algú que es troba sota el mateix sostre, abans d’aquest llibre la literatura sobre el dol ja ens havia regalat algunes joies amb veu de dona, com Un home de paraula, d’Imma Monsó, o La ridícula idea de no volver a verte, de Rosa Montero, on llegim: “El verdadero dolor es indicible. Si puedes hablar de lo que te acongoja estás de suerte”.

A Setterwall el dolor no li ha arrencat la paraula, la paraula sanadora, i explica la seva viudetat prematura en quatre-centes pàgines d’un exercici d’autoconeixement que tots i totes hauríem de fer alguna vegada a la vida, no necessàriament per un motiu luctuós. El xoc per la mort sobtada de l’ésser estimat la deixa noquejada. Com s’ho farà ara sense ell si, de fet, amb ell ja es trobava al límit?

Fer llàstima als altres

L’autora i narradora esdevé d’un dia per l'altre una dona desbordada, per la tristesa però sobretot per la vida pràctica. El pes de la maternitat es plasma aquí com un fet invalidant, perquè no és el mateix la criança compartida que la criança en soledat. “M’he convertit en aquella persona que fa llàstima als altres. Aquella que camina sola, plorant, empenyent un cotxet amb un nadó dormint a dins un cementiri la nit de Nadal”. La part bona és que al seu país el permís parental és de gairebé cinc-cents dies a repartir entre els progenitors i amb el gruix del sou assegurat, fet que no treu que a la societat actual la política de cures sigui encara una assignatura pendent.

La gestió del dol es trena amb la trama de la relació de parella viscuda, fins que arriba el dia del forçat adeu, on les dues històries conflueixen com l’aigua de dos afluents. Com era la festa on es van conèixer? Què va veure la narradora en aquell noi alt i d’ulls oceànics? Quan van decidir compartir llar després de mesos d’anar i venir d’un pis a l’altre? El recurs dels dos recorreguts funciona com a mirall i contagia el present del sentiment de culpa ja alimentat quan ell era viu. Potser el va pressionar massa quan va néixer el fill, l’Ivan, potser és culpable del que ha succeït.

Aquest és un llibre ple de llàgrimes, perquè la Carolina no s’està de plorar tot el que necessita plorar. I és també un llibre ple de parcs infantils, de salsitxes per sopar i de moltes hores per omplir que no sap com omplir. Li costarà aixecar el cap. Hi ha moments en què podem pensar que fa de la pèrdua un flotador on agafar-se. Però no: si apliquem la lupa a una realitat la fa infinitament més gran i el sentiment de pèrdua té la capacitat de remoure el que mai no s’acostuma a remoure. Espeleologia pura.

Dos anys després, ella ja no és la mateixa. Potser no ha transitat exactament per les etapes que va definir per als dols la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, però el seu ha estat un viatge de provada intensitat que ens ensenya a fer-nos responsables del nostre propi destí, també davant l’adversitat. “La vida canvia de pressa. La vida canvia en un instant”, són les primeres paraules que va escriure Joan Didion després de la mort sobtada del seu marit a L’any del pensament màgic.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Esperem el millor a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.