BarcelonaJoan Didion, una de les autores més destacades i apreciades de la literatura nord-americana contemporània ha mort aquest dijous als 87 anys a la seva casa de Manhattan a conseqüència del Parkinson. L'escriptora va ser una de les precursores del Nou Periodisme, el moviment que va revolucionar la no-ficció introduint-hi tècniques literàries i narratives i que va comptar amb veus com les de Tom Wolfe, Hunter S. Thompson, Truman Capote i Norman Mailer.

A L'any del pensament màgic, una de les seves obres més celebrades -disponible en català a Literatura Random House- va explicar de manera lúcida, emotiva i brillant l'experiència de perdre el seu marit el 2003, el també escriptor i periodista John Gregory Dunne. Dos anys després, l'escriptora perdia també la seva filla Quintana, de 39 anys. D'aquella experiència en va sorgir un altre llibre commovedor, Noches azules. Aquests dos títols, publicats en anglès el 2005 i el 2011, són dues de les portes d'entrada més colpidores a la seva obra, dues peces de narrativa confessional que culminaven una trajectòria que va arrencar amb força a la dècada dels 60 i que compta amb títols com Slouching towards Bethlehem (1968) i Miami (1987).

Contracultura i Hollywood

Nascuda el 1934 a Sacramento, a Califòrnia, Joan Didion va despuntar de ben jove gràcies als seus articles a Vogue. "Anar a treballar a Vogue era, a finals dels 50, com entrenar-se amb les ballarines de les Rockettes", escrivia en un dels articles recopilats a Lo que quiero decir (Penguin Random House), l'últim llibre de Didion publicat a casa nostra. Era en aquest mateix volum, que reunia peces periodístiques poc conegudes de la seva trajectòria, escrites entre el 1968 i el 2000, on assegurava: "En molts sentits, escriure és l'acte de dir «Jo», d'imposar-se a altra gent, de dir «Escolta'm, veu les coses com jo, canvia d'opinió». És un acte agressiu, fins i tot hostil".

Un dels temes que Didion va explorar durant la dècada dels 60 va ser els efectes del moviment hippy i la contracultura a Califòrnia. El peculiar barri de Haight-Ashbury, a San Francisco i l'aprofundiment en el llegat musical de The Doors van donar pas a l'interès pel món del cinema. Juntament amb el seu marit, John Gregory Dunne, va signar diversos guions cinematogràfics, entre els quals hi havia el que es basava en la novel·la de Didion Según venga el juego (1970, en castellà a Literatura Random House). La força de les peces periodístiques de l'autora va eclipsar la seva carrera com a novel·lista, que va arrencar el 1963 amb Río revuelto (en castellà a Gatopardo) i que es va tancar, després de tres ficcions llargues més, amb The last thing he wanted (1996).

De la política a la tragèdia personal

Les investigacions de Didion pels reportatges que escrivia eren tan personals i meticuloses que a vegades acabava convertida en un personatge més. Així, a The White Album (1978), arribava a incloure l'examen psiquiàtric que li van fer en un hospital de Santa Mònica, a Califòrnia. S'hi podia llegir: "Assegura que viu en un món de gent estranya, alienada, incompresa i, per sobre de tot, retorçada, fet que la condueix inevitablement al conflicte i al fracàs". La descripció fa pensar en la majoria d'heroïnes de les seves novel·les.

A la dècada dels 80 i els 90 es va centrar en l'anàlisi política, que va motivar llibres com Salvador (1983) i Miami. La denúncia de la violència i la sensació que el món s'havia desbocat va agafar un protagonisme progressiu en els seus articles. "Si hi ha alguna cosa que em preocupa, n'escric un reportatge per treure'n l'entrellat", explicava el 2006, poc després de la mort del seu marit. Aquest va ser el primer gran revés personal que l'autora va patir. El 2007 moria la seva filla única, Quintana, a conseqüència d'un atac de pàncrees. Després de narrar el dolor d'aquesta pèrdua a Noches azules, va publicar dues últimes recopilacions de textos inèdits o poc coneguts i va protagonitzar el documental Joan Didion, el centro cederá (2017), que la va connectar amb les generacions més joves.