En un moment d’aquesta novel·la plena de bogeries divertidíssimes, baixades als inferns i elevació psicodèlica, el protagonista, un policia infiltrat en una comunitat d’addictes per mirar d’aturar el tràfic d’estupefaents, s’adona que, de tanta droga que ha consumit, s’ha convertit en un d’ells: “He anat a parar al mateix territori de paranoies i deliris que ells, l’he vist amb els seus propis ulls: amb una completa ofuscació. [...] la foscor del somni depriment on flotem tots”. Parla de la Califòrnia dels anys setanta, però podria estar parlant de l’ara i l’aquí, de la foscor que ens embolcalla en un món cada vegada menys comprensible com més sobresaturat d’imatges està. “Els morts són les nostres càmeres”, va escriure l’any 1977 un autor que, per molts anys que passin, no deixa de refulgir com un diamant col·locat dalt d’una muntanya pelada, perquè les intuïcions que va tenir es compleixen com profecies. L’acció es desenvolupa a una Los Angeles dels anys noranta que el llibre planteja com una societat basada en la paranoia del control, el desplaçament de la vida social a la ficció –xarxes socials, què heu fet?– i amb centres comercials i blocs d’edificis envoltats de tanques i vigilants on només es pot entrar si es té una targeta de crèdit o un codi secret.

En Bob Arctor, el nom fictici del policia Fred, comença a dubtar dels estímuls que li arriben al cervell: el que veu és la realitat o tot és paranoia? I aquesta és la gran pregunta que fa de motor a la novel·la, una de les preguntes que els descobriments científics i filosòfics de principis del segle XX van provocar en moltes ments, i especialment en la d’un nord-americà que havia començat a publicar contes curts a les revistes de ciència-ficció dels anys cinquanta.

Philip K. Dick (1928-1982) va passar una època difícil a finals dels anys setanta, després de separar-se de la seva quarta dona (la quarta, eh!). Consumia tot tipus de drogues, incloses les amfetamines que li permetien escriure fins a seixanta pàgines diàries. Després va ingressar en una clínica de rehabilitació, que el va salvar i que li va servir d’inspiració per a la clínica que descriu al final de la novel·la: un lloc on els ingressats no paren de buscar amagatalls per a les drogues que volen compartir. Va dedicar la novel·la a tots els amics que havia perdut durant aquells anys, en una nota final que posa els pèls de punta i explica molt bé el sentiment de comunitat i germanor infinites que genera el consum i que el sistema capitalista va atacar de ple, perquè necessitava més individualisme per desenvolupar-se amb tota la seva esplendor.

Com altres “novel·les de drogues”, un dels reptes està en la capacitat de l’escriptor de reproduir el ritme vertiginós al qual viu un addicte, combinat amb els períodes de calma total induïts per segons quines substàncies. I de descriure els ambients tancats, opressius, que poden contribuir a disparar l’esquizofrènia d’una ment posada al límit. Ho aconsegueix situant la pràctica totalitat de les escenes del llibre en espais tancats i desenvolupant uns diàlegs llarguíssims i buits, però a la vegada plens d’una lucidesa momentània, inaprehensible. El repte de traduir aquesta oralitat i la frescor de les converses entre col·legues que només pensen com col·locar-se millor que l’última vegada que van quedar “penjats” era molt gros i sembla que el supera amb nota la traducció de Josep Sampere, que ha d’innovar i inventar vocabulari d’argot. Tenir aquest llibre en català eixampla i augmenta l’elasticitat de la nostra llengua, a més d’obrir paisatges al·lucinats per a les ments més imaginatives.