Crítica de llibres
Llegim 14/07/2021

Una auca de la vida burgesa

Marcel Ortín té cura de l''edició de 'La creació d'Eva i altres contes', de Josep Carner

3 min
Il·lustració per a la portada del llibre 'La creació d'Eva i altres contes'.

Josep Carner

'La creació d’Eva i altres contes'

Edició de Marcel Ortín. Edicions 62. 214 pàgines. 19 euros

Josep Carner no ha passat a la història com a contista, ni tan sols com a prosador. Ho ha fet com una de les veus més altes de la poesia catalana del segle XX (el segon Segle d’Or de la nostra literatura, com defensava Triadú). Això no vol pas dir que els contes que integren aquest volum o els articles de Les bonhomies, posem per cas –de fet, hauríem de llegir tots dos llibres costat per costat del de versos Auques i ventalls–, no siguin d’una remarcable qualitat. Hi ha, en l’un i l’altre, l’empremta de l’estil, el ple domini de l’ofici. Això sí, en aquests exercicis prosaics no hi ha el geni que trobem en les poesies.

Els contes carnerians són curts, i solen reservar-nos un desenllaç sorprenent, gràcies a una frase o a un petit detall que fan la funció de rúbrica. Si es tracta d’un detall, sovint consisteix en un objecte: un gramòfon, un armari, una cadireta. Que el lector no hi busqui apregonament psicològic. Cada peça és com la vinyeta d’una gran auca: el catàleg de personatges, alguns de ben risibles, és ben nodrit. Les il·lustracions de Junceda i Nogués que acompanyen el text –es tracta d’un llibre amb sants, com els de la poesia Joguines– tenen, per aquesta prescripció de gènere, tot el sentit del món. Hi ha homes que sotgen amb un cert desvergonyiment les dones casadores (o casades). Tot el llibre, ben mirat, és un fi exercici de voyeurisme. Un fill de casa bona ha deixat prenyada una mossa del servei de casa seva. En les negociacions, a ella no se li acut sinó demanar un gramòfon com a compensació, perquè és una mossa de propòsits més aviat modestos. El conte que dona títol al llibre enllaça un empatx de peres del nen protagonista amb un somni inquietant, que fa recordar al vailet l’episodi bíblic de la costella d’Adam a partir de la qual es va crear Eva.

Els arguments són prims, gairebé irrellevants. Per això els pretextos fan pensar en articles, amb tota la sal i el pebre del gran periodisme dels anys vint. La mirada, però, és, distintivament, la del poeta. Un dels contes es refereix a un jove dentista que han destinat a un poble de mala mort. S’encaterina d’una bella vilatana, però, tímid com és, no gosa piular. Un dia el pare de la noia es fa examinar la boca pel dentista, i llavors el narrador relaciona cada una de les peces de la dentadura de l’hipotètic sogre amb els pètals de la margarida que el protagonista hauria de decidir-se a esfullar (l’analogia poètica que objectiva l’obsessió!). Carner és un descriptor magnífic. De vegades, es fot de la novel·la rosa: “Lola exhalà en un sospir la seva amargor infinita, i girant-se de boca terrosa sobre el llit, caigueren sos cabells aixoplugant-la com el fullam d’un salze plorador”. L’ús que fa de la ironia és prodigiós. La història dels Llistosella –que, en parlar, sempre repetien el que deien– o la del frare català i el castellà són antològiques. Algun conte fa pensar en les ficcions de Trabal, en les plagasitats de Sagarra o, si no fos pel contrallum de la llengua, que és ben diferent, fins i tot en certs relats de Calders. De tant en tant, l’autor hi deixa una pinzellada de crítica social. És el cas d’aquelles joves que assistien als concerts de música de cambra amb l’única intenció de fer safareig: “La vostra col·laboració al plaer de les nostres oïdes és tan deliberada i conscient que, tot seguit que s’acaba una de les peces del concert, calleu”. Hi batega el tresor d’un costumisme burgès immortalitzat per la ploma del príncep: “Pujava pel celobert una olor obstinada de closca d’ou caiguda al foc”; “El primer a pujar és un francès que fa cara, com tants de francesos, de cambrer de cafè”.

Cal aplaudir l’edició de Marcel Ortín, que ha tingut l’encert de fixar un text que representa “al més fidelment possible allò que podem suposar que constituïa la voluntat de literària de Carner en aquell moment”. Corria l’any 1922.

stats