Traduït per Ferran Ràfols Gesa, Fills de l’albatros és un recull de dos relats imaginatius, càlids en imatges i molt íntims que se serveixen de la psicoanàlisi perquè la grandiosa Anaïs Nin (1903-1977) faci ús de l’espontaneïtat i l’associació d’idees pròpies del jazz per parlar de l’androgínia i l’homosexualitat des d’una perspectiva que poques obres literàries van gosar fer a l’Amèrica dels anys quaranta. Fills de l’albatros és un llibre pioner en el tractament de la mirada femenina, escrit l’any 1947 i revisat per l’autora el 1959. El volum forma part de la pentalogia publicada per LaBreu en català i que compta amb títols com Escala cap al foc, Les quatre cambres del cor, Un espia a la casa de l’amor i La seducció del minotaure, inclosos dins el títol genèric de Ciutats de l’interior.

L’habitació cega narra l’evolució sexual de la Djuna, una ballarina parisenca que fuig d’una infantesa miserable i d’una vida a l’orfenat que acaba quan guanya una beca per estudiar dansa. La Djuna busca un amor lliure en nois joves i sexualment ambivalents. Els troba als cafès de Montmartre i en destaca, sobretot, dos: en Michael, un homosexual, i en Paul, un adolescent marcat per una educació severa i autoritària al qual la Djuna ensenya el sentit més profund de la llibertat. El cafè és una obra coral que explora la vida de la Djuna, la Lillian i la Sabina, dones que representen la serenitat, la dona terrenal i la fatal, respectivament. Unes amigues que tenen un amant comú, en Jay, i que analitzen com evoluciona la seva identitat a mesura que passa el temps. Si els albatros estableixen una relació monògama durant tota la vida, els seus fills ja no —passeu-me la metàfora—; però l’arribada a la monogàmia passa per altres estadis, diguem-ne, menys exclusius. De joves, aprenen balls, una interpretació sincronitzada d’accions, sons i comportaments. Quan un albatros torna per primer cop a la colònia, balla amb molts companys, però la cosa minva fins que n’escull un i perfecciona el llenguatge individual. A partir d’aquest moment, ja no torna a ballar amb ningú més.

L’escriptura de la Nin és inseparable de la seva vida. Avui Nin és considerada una de les escriptores més importants del segle XX i una font d’inspiració per a les dones que desafien els rols de gènere encallats en els patrons convencionals. La dansa —Nin va ser ballarina— permet "descobrir l’aire, l’espai i la seva pròpia lleugeresa". Quan balla, la protagonista Djuna viu una fusió, una soldadura entre el món exterior i l’interior, i llavors és una sola dona en moviment. Però l’aprenentatge de dansa no és un camí de roses: al començament, el seu professor quarantí vol perfeccionar-la posant-li les mans al damunt, oferint-li una gira internacional i fent-li prendre consciència de cada part del seu cos. Aquesta concordança neix de la submissió d’ella i la dominació d’ell.

La fractura interior de la Djuna —i de totes les dones de la Nin, i de la mateixa Nin i de la dona universal a qui representa— és invisible però condiciona tots els seus actes impulsius. Aquesta tensió dolorosa gairebé contínua fa que les primeres trobades sexuals amb un home (el vigilant de l’orfenat, l’amant de la directora) estiguin marcades per la resistència, la por i l’hostilitat. El rebuig constant de la Djuna per la possessió i la determinació dels homes grans es relaciona, de manera psicoanalítica, amb la desigualtat de poder respecte a la figura del pare, la primera tirania masculina. La Sabina, en canvi, "sempre traspassava els límits, esborrava les identificacions [...] Canviava de nom com els criminals esborren el rastre". En el cas de la Lillian, quan feia l’amor amb en Jay, "el cos li quedava ple de retencions, residus, sediments". Es despertava sense ser lliure, se sentia posseïda i dependent. Totes tres necessiten una metamorfosi. Quan els surtin ales seran imparables.