Adam Zagajewski (Lviv, 1945), l’home tímid i cordial distingit amb el Princesa d’Astúries d’enguany, ha tingut molta sort amb els traductors al català i castellà. Xavier Farré, que n’ha traduït cinc poemaris, sap traslladar amb subtilesa el seu to pausat i dubitatiu, que esdevé apassionat quan es tracta de buscar l’essència íntima de les coses, com escau, d’altra banda, a algú que va estudiar filosofia i hauria volgut dedicar-s’hi. Jerzy Slawomirski i Anna Rubió, traductors del Zagajewski assagista, aconsegueixen que la seva prosa flueixi com una prolongació natural dels seus versos. Pel que fa al mateix Zagajewski, tot i que domina l’anglès, el francès i l’alemany, no li agrada traduir poesia. Afirma que a l’hora d’escriure un poema parteix d’una sensació confusa generada per una vivència, i el que el fa avançar és la incertesa de si aquesta sensació acabarà cristal·litzant en unes paraules convincents, a l’altura de l’experiència que recreen. A l’hora de crear, l’aposta de Zagajewski no és lingüística, sinó vital. És aquest risc el que troba a faltar en el procés de traducció: s’adona que la matèria anímica que el poeta s’hi ha jugat ja està definida, i el que queda per fer depèn només del domini del llenguatge del traductor.

Un escriptor que té un concepte tan exigent del seu ofici per força ha de ser lent. Asimetría, l’últim poemari de Zagajewski, publicat originalment el 2014, va sortir cinc anys més tard que l’anterior. Hi trobem alguns temes que travessen tota l’obra de l’autor: Lviv, on va néixer, mitificada pels records familiars, i Gliwice, on es va criar; els paisatges mediterranis, que fascinen i tempten algú que se sent lligat al nord dels seus orígens; l’enyor dels pares, amb un deix de culpa; la música, bella i misteriosa “ como Greta Garbo en una película de espías ”; la vida quotidiana, en què es barregen la bellesa i el tedi, la crueltat i els moments de revelació. Ara bé: si en el poemari anterior, Mano invisible, hi havia un Autorretrato en el avión, un Autorretrato en un pequeño museo, un Pequeño autorretrato i un Autorretrato a seques, a Asimetría no n’hi ha cap. És com si el poeta, avergonyit de tanta introspecció, hagués obert la porta a personatges diversos, que descriu amb una ironia discreta i una gran pietat, tant si es tracta d’un Delacroix decebut per la civilització moderna com del senyor Wladzio del carrer Karmelicka de Cracòvia, un perruquer que adorava la pesca i va morir sense alterar l’equilibri del món.

Incertesa i coneixement

El que sempre és nou i sorprenent en Zagajewski són les imatges: si ens limitéssim a gaudir-ne, ja en tindríem prou per sentir la màgia que busquem en qualsevol llibre de poemes. Si a més volguéssim trobar una idea que recorre tot el poemari, podria ser aquesta: la nostra existència és una oscil·lació constant entre la certesa de no saber res i els llampecs d’un coneixement fràgil que ens fa sentir vius. El poema que ho il·lustra millor és Sabemos qué es el arte, en què després d’un seguit d’afirmacions esperançadores comencen a sorgir preguntes (“ ¿Por qué se enrollan también nuestras almas a veces y se cierran / como un museo italiano un día de huelga? ”), fins que arriba la conclusió: “ No sabemos qué es el arte ”. També Rue Armand Silvestre, que comença parlant d’un carrer més aviat lleig de París on l’autor va viure una temporada, acaba enfocant la càmera sobre les persones corrents que desconeixen el que els espera i només en els somnis “ son libres como nadadores / en el Atlántico de la eternidad ”. És fàcil identificar-se amb aquestes persones anònimes; el més difícil és fer que un carrer parisenc, mig esborrat per la nostàlgia, desemboqui en un oceà, i aquest és només un dels molts miracles que passen en els poemes de Zagajewski.