BarcelonaAl seu Ulisses, clàssic revolucionari de la literatura del segle XX, James Joyce relatava el pas de Leopold Bloom pels carrers de Dublín al llarg d’una jornada –el 16 de juny– completament vulgar del personatge. El belga Olivier Schrauwen (Bruges, 1977) ambienta el seu nou còmic en un diumenge de principis d’octubre en què el seu protagonista, Thibault Schrauwen (versió fictícia del cosí de l’autor), ni tan sols abandona el seu apartament. Durant prop de 500 pàgines, Domingo flamenco (Fulgencio Pimentel, 2024) segueix l’anodina activitat i el torrent de divagacions mentals del protagonista des de les 8.15 fins a les 22.45 d’un diumenge qualsevol en què el Thibault es limita a fer el dropo, escoltar música, procrastinar i emborratxar-se, sense interaccionar en cap moment amb ningú. I, tanmateix, el resultat és una obra monumental i aclaparadora que va més enllà del costumisme per capturar el teixit mateix de la consciència i de la vida en la seva vulgaritat més esplendorosa.

Schrauwen, que viu a Berlín, va tenir la idea de Domingo flamenco mentre passejava per l'Alexanderplatz. "Tenia tot de pensaments repetitius al cap i se’m va ocórrer que seria interessant combinar aquestes idees mundanes amb elements visuals que anessin canviant, una interacció similar al que jo experimentava mentre passejava i observava el món exterior, creant tot d’associacions inesperades". De manera semblant, els pensaments del Thibault funcionen sempre com a fil conductor de la narració, però els dibuixos no es limiten al seguiment exhaustiu del protagonista sinó que l’alternen amb accions simultànies d’altres personatges (la seva parella, un cosí, els veïns, un ratolí), records desenterrats de l’inconscient i fantasies d’una ment progressivament alterada per l’alcohol i l’herba. Tot plegat conforma un retrat molt concret d’una persona i un moment i, alhora, tremendament ric i complex.

L’ambició formalista de Schrauwen no impedeix que la lectura del còmic sigui amena i accessible, fins i tot hilarant quan el protagonista intenta escriure un missatge des de la banyera o reflexiona sobre la conveniència o no de masturbar-se. La banalitat i el narcisisme del Thibault fan d’ell un personatge divertit i un punt irritant que, com subratlla Schrauwen, en realitat no s’assembla gens al seu cosí. "Al principi volia que fos un personatge sense trets personals, com un d’aquells psicòpates sense vida interior de les novel·les de Bret Easton Ellis, però era massa fred i vaig optar per introduir aspectes de la meva vida i de gent que conec", explica el dibuixant, que no va demanar permís al seu cosí per posar-li el nom al personatge. "Ho va descobrir una vegada que em va visitar a Berlín i va llegir el primer volum que vaig publicar", diu amb un petit somriure als llavis.

Entre Franquin i Hergé

Els còmics van ser presents en la vida de Schrauwen des de petit a gràcies al seu pare, un gran aficionat que en tenia "piles i piles" a casa. "Vaig créixer copiant a Franquin i Hergé, que en realitat tenen un estil totalment diferent. Tenia llibretes esquizofrèniques d’esbossos: en una pàgina una mala imitació de Franquin, i en l’altra una mala imitació de Tintín". Fa poc, Daniel Clowes afirmava en una entrevista a l’ARA que Olivier Schrauwen era un dels seus autors favorits, i l’admiració és recíproca: el dibuixant belga reconeix Clowes i Chris Ware com les grans influències de la seva etapa formativa. "Si hagués nascut deu anys després, quan ells ja no estaven tan de moda, potser els meus còmics serien molt diferents –diu–. A Clowes fins i tot vaig plagiar-li una vinyeta al meu còmic Arsène Schrauwen, però va ser totalment inconscient".

Schrauwen, que aquest dissabte passarà pel festival Graf de còmic independent, que se celebra a Barcelona, és considerat un dels grans noms del còmic contemporani, especialment en l’àmbit de l’avantguarda gràfica. Tanmateix, ell reconeix que no pot viure del còmic i que se’n surt gràcies "a viure de manera molt austera" i als seus treballs d’animació per encàrrec. "Els meus llibres no es venen gaire –lamenta–. El còmic experimental funciona cada vegada pitjor; està en una espiral descendent. Funcionen millor els còmics sobre temes, els trobes a totes les llibreries. Si a la gent li interessa el tema, es compra el còmic. I alguns són molt bons, com els de Joe Sacco. Però d’altres són molt insípids, el pitjor tipus de còmic que hi ha". El dibuixant està treballant en el seu primer projecte personal d'animació, una sèrie de sis episodis de la qual ja ha fet un curt per atreure inversors. "És una història nova, però similar en estil i temes als meus còmics –diu–. Però els trucs que faig servir als còmics no em serveixen, perquè l'animació és un llenguatge nou i encara l'estic aprenent".