És irònic que Howard Chaykin sigui un autor de referència per a tants aficionats als còmics de superherois, perquè la seva carrera en la indústria nord-americana es podria llegir com un intent constant d’escapar dels tentacles del gènere de superherois i les seves convencions. De fet, en els seus treballs per a Marvel o DC sovint ha gravitat cap a personatges allunyats dels codis superheroics i més propers als de la literatura pulp i la ciència-ficció com Killraven, Ironwold o The Shadow. I als 80 Chaykin va ser un dels primers a saltar de les grans editorials als segells independents per dinamitar els límits morals de la indústria amb la irreverent American Flagg i sobretot amb el sexe explícit de Black Kiss, còctel explosiu de violència, pornografia i vampirs. Però l’èxit limitat d’aquestes i altres aventures editorials ha fet que hagi hagut de trucar periòdicament a la porta de Marvel i DC i fer treballs en què és evident que no hi posa tot el cor.

Hey Kids! Comics!, l’última obra com a autor complet de Chaykin, vindria a ser la seva visió personal del còmic de superherois, però no en clau de paròdia -això ja ho va fer a Power & Glory -, sinó com un retrat àcid i desmitificador del seu negoci editorial. Chaykin cobreix un territori temporal extens que va del 1938 al 2015, és a dir, des del pecat original del còmic de superherois -la compra dels drets de Superman a Schuster i Siegel per 130 dòlars- fins al triomf hegemònic dels superherois en la cultura popular, però de manera no cronològica, amb salts constants endavant i endarrere que persegueixen el detall revelador i l’anècdota més que el moment històric.

Els noms estan canviats, però és molt fàcil distingir en aquest roman à clef les figures de Jack Kirby i un menyspreable Stan Lee, tot i que el còmic és sobretot una crònica col·lectiva, la d’uns creadors víctimes d’una indústria demencial, un niu d’estafadors i oportunistes que mastegaven i escopien dibuixants i guionistes. Tampoc ells en surten gaire ben parats: Chaykin no es permet mai caure en el romanticisme i retrata amb cruesa la frustració, el cinisme i el desencant d’uns autors que no respectaven ni la seva obra ni els seus lectors i que contemplen amb desconcert i ràbia l’èxit del superherois al cinema. És una pena, però, que l’efectivitat del relat es vegi sabotejada per la deixadesa del dibuix de Chaykin, que conserva el seu talent com a narrador vibrant però descuida tant el traç que el lector sovint confon els personatges, una circumstància que no afavoreix el gust de l’autor pels núvols impressionistes de diàlegs. I de les textures de Photoshop dels fons i els efectes digitals sobre el color millor no en parlem. Els dissenys de pàgina de Chaykin continuen sent àgils i vibrants, però les històries guanyarien si treballés amb un bon entintador o, directament, amb un altre dibuixant.