BarcelonaA Daniel Clowes li varen bastar quatre pàgines d’historieta per resumir, amb esmolada ironia, les tenses relacions entre una forma d’art popular com el còmic i els codis de validació cultural que caracteritzen l’escena de l’art contemporani. A The artist’s life, Clowes enviava el personatge de Dan Pussey, dibuixant de còmics, a la inauguració de l’exposició de Slugger Onions, un artista que s’havia apropiat del seu treball humil tot traslladant-lo a llenços de gran format, que venia com a comentaris irònics sobre la societat de consum... al preu de 3.750 dòlars. Estimulat per la descoberta, Pussey tornava al mateix lloc una setmana més tard, amb un grapat d’originals emmarcats, tot anticipant l’horitzó de poder endur-se un tros del pastís. "Còmics?", li deia el galerista. "Déu meu, això ja està passat de moda! Ara estem molt ocupats muntant una gran exposició d’art fet per assassins en sèrie! Truca’m quan hagis matat algú!".
Clowes va publicar la seva sàtira pocs anys després de la polèmica generada per l’exposició del MoMA High and low. Modern art and popular culture, que va merèixer una crítica ferotge d’Art Spiegelman a les pàgines de la revista Artforum: una crítica en forma de còmic que s’obria precisament amb una vinyeta que li llançava un dard emmetzinat a Roy Lichtenstein, que vindria a ser el correlat de Slugger Onions dins del cànon de l’art contemporani. Una noia plorosa amb mig rostre arrencat i la calavera a la vista reflexionava, dins d’un característic globus de text: "Oh, Roy, el teu Art Elevat mort s’ha construït sobre Art Popular mort!... L’autèntica energia política, sexual i formal de viure la cultura popular et passa de llarg. Potser és per això que ets defensat pels museus!".
Més que una rebequeria cap a un artista consagrat que s’havia nodrit del còmic, la crítica de Spiegelman era institucional i apuntava a un problema cultural profund: l’autor de Maus es rebel·lava contra la condescendència d’un discurs que convertia les formes de l’art popular –no només la historieta, sinó també la il·lustració publicitària– en notes al peu de la gran història d’un art contemporani escrit i concebut en majúscules. D’altra banda, afirmava, la divisió entre alta i baixa cultura només es podia establir a partir de criteris socials i econòmics, però no pas estètics.
Jugar dins un temple
Tants anys després d’una exposició pionera com Bande dessinée et figuration narrative, presentada al Museu de les Arts Decoratives de París l’any 1967, sembla evident que el còmic no ha de picar la porta dels museus a la recerca d'una validació cultural que no necessita. Però, com ha passat en l’audiovisual, els espais expositius i museístics poden servir perquè la historieta experimenti i jugui a establir noves relacions amb els seus públics. Emmarcar una pàgina de còmic i penjar-la a la paret d’un museu és trair-la doblement, deslligant-la de la seva arrel popular i de la seva condició narrativa. Però deixar que el llenguatge de la historieta infecti aquells espais desvelant els seus processos creatius i de producció, o bé desplegant les seves narratives sobre el terreny, obre un estimulant ventall de possibilitats. Així s’ha fet palès en experiències com les de Viñetas desbordadas, presentada el 2018 al Centro José Guerrero de Granada –on Max, Sergio García i Ana Merino van posar les parets del museu a narrar i dialogar de forma entrecreuada–, o El dibuixat de Paco Roca a l’IVAM l’any 2020 –un site-specific metanarratiu que començava parlant de la creació d’un traç per acabar parlant de la creació en la seva dimensió més filosòfica–. L’exposició Constel·lació gràfica, del CCCB, va partir de la invitació a nou autores a imaginar noves formes de presentar el seu art en un espai expositiu: les instal·lacions resultants van ser les estimulants respostes possibles a un problema realment engrescador, el de dessacralitzar els museus amb l’energia transformadora d’un llenguatge popular que sap transgredir i experimentar tot jugant.
Jordi Costa és cap d'exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
