"Tot i que pugui semblar una paradoxa, relativitzar el relativisme és una forma efectiva de neutralitzar-lo, i fins i tot de desactivar-lo, sense haver de recórrer a la creació de nous mites o referents pseudosagrats". A La fi del progressisme il·lustrat (Pòrtic), Ferran Sáez assaja una resposta a la "postmodernitat paròdica" que, en el terreny polític, està donant peu als populismes de la dreta extrema.
Però que és la "postmodernitat paròdica"? Doncs és fruit d’una mirada en què tot és una construcció precària, sense veritats, ni objectivitat, ni realitat. Tot és una construcció social, tot té un biaix etnocèntric, de gènere... No hi ha fets, només interpretacions. Allò dels fets alternatius trumpistes. Esclar, tot això xoca amb els ideals universalistes de la modernitat. En tot cas, diu Sáez, "entre la radicalitat relativista postmoderna del tot s’hi val i la radicalitat universalista moderna del només hi ha una norma vàlida no existeixen tantes diferències". Llavors, en efecte, només queda relativitzar el relativisme.
Si l’horitzó polític –i també moral– del progressisme il·lustrat era la igualtat, el del postmodernisme tardà és la diferència: de gènere, d’origen, de cultura, de classe... Lluites. Escolàstica marxista reciclada després de la mort del marxisme. "El triomf mundial de la dreta populista es basa a explotar sistemàticament, programàticament, totes i cadascuna de les disfuncions generades per aquestes perspectives antagòniques" d'igualtat vs. diferència. En el rerefons, el debat natura-artifici. De fet, l’objectiu de l’assaig de Sáez és mostrar com "la conjugació dels conceptes de natura i artifici en el context de la transició entre la modernitat i la postmodernitat ha generat turbulències en forma de contradiccions"... inassumibles.
Contradiccions, com hem dit, de les quals s’aprofiten els líders d’una nova dreta que no té res a veure amb el conservadorisme d’ordre. L’encapçalen uns personatges que són paradigmàtics d’una de les cares bufonesques d’aquesta postmodernitat, la cara del narcisisme espontani emocional lligat a un miratge d’autenticitat, fins a l’extrem de normalitzar els trastorns histriònics de personalitat: Trump, Milei...
Quines són les altres cares de la postmodernitat? Segons Sáez, la primera i més evident: un papanatisme de la massa-audiència (likes, influencers). La segona i més central: la digitalització de la vida –vivim a través de les pantalles– juntament, i en contrast, amb la natura com a referent moral absolut: "Hi ha dues actituds confluents però no del tot congruents: idolatria per la natura i fascinació simultània per la tecnologia". El mòbil ja "no és una tecnologia més, és una pròtesi, una adherència" que forma part de la nostra natura. La contraposició habitual en el món modern és la de l’home-animal. Però els animals han passat de fer-nos por a generar-nos compassió: tenim animals domèstics humanitzats. I avui, al segle XXI, la contraposició és home-màquina, una contraposició líquida perquè ens estem hibridant. I la tercera cara: l’acceptació de la restricció de llibertats fruit d’un nou puritanisme que censura i s’autocensura, que cancel·la a força de l’escandalisme com a pràctica habitual.
Sobre les dites "guerres culturals", Sáez no hi perd gaire el temps: "No hi ha cap conxorxa per destruir la família ni altres fantasies per l’estil". El que sí que hi va haver va ser una inèrcia intel·lectual fruit d’un marxisme que considerava les identitats com un vestigi del passat, com un llast, i que avaluava les religions com una cosa que ja estava superada històricament. Però una cosa és la fi de l’escolàstica marxista i una altra de més greu la defunció del pensament il·lustrat modern, pare del progressisme il·lustrat.
"La postmodernitat no proposava res", superava les utopies totalitàries, "millor un pensament feble que un pensament fort", deien. "En el fons d’aquest no-projecte hi havia un irracionalisme expressat ambiguament en forma de crítica a la raó il·lustrada". Sáez en salva Gianni Vattimo, "que entenia la modernitat com un gran procés de dessacralització, i la postmodernitat com una dessacralització de la dessacralització". Tornem-hi, doncs: relativitzar el relativisme de la postmodernitat paròdica.
