Barcelona“No et deprimeixis, campió. Això no pot anar a pitjor”, es diu Alan Moore a si mateix a l'última vinyeta de La tempestad, últim volum de la sèrie The league of extraordinary gentlemen i, en teoria, punt final a la carrera en el còmic del guionista més aclamat i influent dels últims 40 anys, que assegura estar fart de la indústria de la vinyeta i voler centrar-se a partir d'ara en la literatura. En l'epíleg autoparòdic del còmic, Moore i Kevin O'Neill –un altre que tanca la paradeta i plega com a dibuixant– empaqueten els escenaris de l'obra que han anat construint al llarg de vint anys i comenten amb ironia les crítiques dels lectors a les últimes etapes de la sèrie: l'excés de prosa de Dossier negro, la lentitud de Century, la lleugeresa de Trilogía de Nemo... “Però amb La tempestad ens ho hem passat de meravella”, rematen. I aquesta sensació transmet precisament el còmic, la d'uns autors de tornada de tot i amb ganes de divertir-se amb recursos expressius com la fotonovel·la, el 3D i els canvis constants d'estil i format.

La tempestad continua la història on la deixava el tercer volum de Century, amb Mina Murray, Orlando i una rejovenida Emma Peel fugint de l'MI5 que lidera un decrèpit James Bond mentre el Pròsper shakespearià i les fades maquinen un pla per conquerir el món. Moore i O'Neill van lligant caps i tancant vint anys de trames sense deixar d'afegir a la coctelera nous universos pop com el dels superherois, retratats aquí com a figures decadents i anacròniques. El concepte inicial de reunir personatges emblemàtics de la literatura fantàstica del segle XIX –la primera alineació del grup comptava amb l'Home Invisible, Mr. Hyde, Allan Quatermain i el Capità Nemo– ha deixat pas a un patchwork desbordant d'universos fantàstics cosits d'aquella manera a una trama esquifida i a personatges sense relleu. La lògica acumulativa s'ha acabat imposant al sentit de la meravella.

Les referències i picades d'ullet són constants i aclaparadores, sobretot si un no ha llegit –i rellegit– les entregues anteriors de la sèrie. És probable que Moore i O'Neill s'ho hagin passat més bé amb aquest irregular comiat que els seus lectors, necessitats d'una guia de lectura per treure tot el suc de la història. Però és admirable l'ambició enciclopèdica de la proposta, la lleugeresa del to i el bonic gest de convertir cadascun dels sis episodis en un homenatge a una determinada tradició del còmic britànic, des dels quaderns pulp dels 60 fins al còmic satíric, les històries de terror o, finalment, la ciència-ficció de la revista 2000 AD, una manera elegant de tancar la trajectòria dels autors allà on tots dos la van començar a principis dels 80.