Llegim 25/10/2014

La comèdia antiga és la més moderna

Víctor Obiols
3 min

“Bre-que-que-quex-coax-coax”. Aquest és el bell raucar del cor de granotes aristofàniques que habiten en el llac sense fons camí de l’Hades, en la seva espectacular aparició, el moment estel·lar del cor. Hem d’imaginar la comèdia grega com una mescla de musical de Broadway, La Fura dels Baus i Polònia, i probablement ens quedem curts, perquè la sofisticació de posar en escena Èsquil i Eurípides, parlant com els seus personatges, no sembla pas a l’abast dels actuals guionistes.

Què no donaríem per sentir com sonava aquest “bell raucar” en boca dels actors-ballarins de l’Atenes del segle cinquè, tot gaudint de la coreografia? I pensar que som davant d’un botó de mostra! La comèdia antiga queda testimoniada únicament per les onze peces senceres que ens han pervingut d’Aristòfanes. De la resta de comediògrafs, més de quaranta, pràcticament no n’ha quedat res. Malauradament vivim mals temps per a la protecció i cultiu dels clàssics, i aquesta societat barbaritzant sembla decidida a retornar el poc que ens ha arribat dels grecs a l’infernal riu Leteu, el de l’oblit.

Si Aristòfanes fos contemporani nostre no li faltarien temes i se li hauria girat feina. Per això és tan important l’existència d’editorials tan lloables com Adesiara, còmplices infatigables de la cultura. L’operació no és senzilla, i això mateix redobla el mèrit. Perquè la pregunta fonamental és: ¿com acostar al lector contemporani, saturat i un pèl cínic, assetjat per totes bandes per mil banalitats, encantat, el meravellós món dels clàssics? Doncs bé, aquí en teniu la resposta. I ens cal, per satisfer del tot la pregunta, començar, no pas destacant la genialitat d’Aristòfanes -per si calia fer-ho−, sinó valorant la feina del traductor. I no per fer-ne la postil·la cortesa que se sol fer a la cua dels articles quan s’esmenta la seva gran labor, sinó per afirmar sense ambages que l’acostament que sentim frec a frec a l’obra clàssica no seria possible sense la perícia, l’erudició i el do lingüístic que palesa el traductor Cristián Carandell. I parlem d’un hel·lenista de llarg recorregut, que va traduir, en castellà, unes esplèndides versions d’Elytis.

Nervi, enginy i sabor

El fet és que fer reviure l’humor aristofànic, lliurar-lo fresc com si fos d’ahir mateix, amb el nervi, l’enginy i el sabor que presenta, exigeix unes qualitats que no estan a l’abast de tothom. El català que usa, sense arribar a ser pitarresc, queda lluny del típic encarcarament classicitzant de les velles traduccions del XX. Hom pot imaginar perfectament sobre l’escena el divertidíssim duel poètic que protagonitzen els dos grans tràgics esmentats a la segona part de l’obra. Justament, Carandell ha sabut fins i tot emular els estils de cadascun dels dramaturgs (que és el que fa Aristòfanes amb mestria), traduir amb hexàmetres quan cal imitar Homer, i sublimar la llengua quan parla el cor, buscant sempre formes adients a la rigorosa mètrica que marca la convenció. I no estalviar el parlar gras i escatològic en els jocosos diàlegs del déu Dionís amb el seu criat Xàntias, per exemple.

Hem esmentat, entre les diverses qualitats de què està dotat el traductor, l’erudició, i aquí ens cal deixar constància de l’excel·lència de les notes, que són indispensables per copsar molts dels acudits i de les innombrables referències històriques i culturals. És cert que, havent de saltar contínuament a la pàgina de notes, pot resultar enfarfegosa la lectura, però sens dubte és el peatge que cal pagar per gaudir d’aquesta mena de text. Com sempre amb Adesiara, el lector està de sort.

stats