ParísPassejant pel París actual costa imaginar-s’ho, però durant quatre anys als edificis oficials va onejar la bandera amb l’esvàstica nazi. La capital francesa va viure els anys més difícils de la seva història entre el 1940 i el 1944, durant la Segona Guerra Mundial, quan l’exèrcit nazi va ocupar la ciutat i va trasbalsar cruelment la vida dels seus habitants. El 14 de juny del 1940, les tropes alemanyes entraven a París i, en pocs dies, dos milions de parisencs en fugien. Els que es van quedar van viure amb por, amenaçats constantment, intentant sobreviure en una ciutat infestada de soldats obsessionats a capturar jueus. Qualsevol francès, jueu o no, podia desaparèixer sense deixar rastre. En aquell moment, ningú sabia que la majoria dels detinguts eren assassinats o enviats als camps de concentració.

L’ocupació nazi de París serveix a Xavier Bosch com a escenari per situar una gran part de la seva nova novel·la, 32 de març (Univers). L’escriptor i periodista torna a la ciutat de la llum, que ja va explorar a Algú com tu (2015), per parlar d’amor, de fotoperiodisme, d’història i de l’intens vincle entre una dona i la seva àvia. “L’ocupació alemanya i la Segona Guerra Mundial és la gran ferida d’Europa. I París és una ciutat que, malgrat tot, continuava sent la capital i el centre del món”, explica Bosch, assegut en una brasserie de la ciutat francesa, on ha tornat pocs dies abans de publicar-se el llibre per visitar els indrets on transcorre el seu relat. La novel·la, tot i ser ficció, recrea amb fidelitat històrica l’ambient d’incertesa i de por que s’hi respirava i com els alemanys utilitzaven la propaganda –des de la revista Signal fins a Radio Paris– per vendre al món una normalitat fictícia i fer veure que París era la mateixa ciutat de sempre. 

La capital francesa, en ple segle XXI, ja ha esborrat una bona part de la petjada de l’ocupació; del dramàtic Velòdrom d’Hivern, escenari de la batuda més gran contra els jueus a París, només en queda un petit memorial amagat entre edificis, i allà on hi havia una de les dues llibreries nazis avui hi ha una botiga de puericultura, només per posar-ne dos exemples. Però Bosch s’ha documentat i ha bussejat per la seva història per recrear aquell París de la Segona Guerra Mundial. “Nosaltres ara sabem com va acabar i sabem que van guanyar els bons, però mentre els parisencs vivien sota l’ocupació, no sabien ni com ni quan s’acabaria. Posar-se en la pell d’aquella gent, com a autor és un exercici intel·lectual molt interessant”, sosté. L’obsessió de Bosch per documentar-se el va portar a comprar a eBay exemplars originals de Signal, la revista de propaganda nazi que té un paper clau en la novel·la. De fet, una polèmica exposició a París el 2008 amb fotografies de la revista li va servir d’inspiració per a la història.

Homenatge a les àvies i netes

Però 32 de març no és una novel·la històrica. L'autor no s'aparta del seu estil. Hi desfilen dues històries entrelligades en dues èpoques diferents, la de la Margaux, una àvia que va viure l’ocupació i amaga secrets de joventut, i la de la seva neta, la Barbara, una agent literària que intenta refer-se després d’un divorci traumàtic. “Volia fer un homenatge a la relació entre les àvies i les netes. Jo només tinc una filla, que malauradament només ha tingut una àvia. I he vist de prop aquest lligam incondicional, enjogassat, d’admiració mútua, de despertar de la vida”, explica l’autor. La història arrenca amb la Barbara que ha tornat a París després de divorciar-se per viure a Montmartre, al pis de l'àvia, que ara viu en una residència i amb qui manté un vincle molt especial. Amb l’ajuda del Roger, un noi que s’instal·la al pis, la Barbara anirà descobrint la història que s’amaga rere una fotografia antiga de l'àvia.

És la segona vegada que Bosch tria París per a una de les seves novel·les. “Per a mi és la millor ciutat del món”, assegura. L’escriptor la coneix bé perquè hi passava els estius quan era petit: “El meu pare hi tenia un negoci. Quan feia vacances a Catalunya, en comptes de descansar anava a París a treballar i l’acompanyava amb la meva mare i el meu germà”. També era la ciutat preferida dels seus pares i en guarda records molt especials, sobretot vinculats a la seva mare, que va morir amb només 46 anys. “L’últim viatge que vam fer tots quatre va ser a París –recorda–. Per a mi tornar a París és tornar a la mare”.