Barcelona"Fins ara, en els estudis de la difusió del haiku a Espanya, el paper de la literatura catalana ha estat ignorat gairebé totalment fora de Catalunya", explica Yoshiko Tazawa, professora a la Universitat de Kanzai, al Japó, que ha dedicat diversos assajos a divulgar aquesta forma poètica, tant pel que fa a la pràctica a dins del seu país com pel que fa a la seva repercussió internacional. L'últim és Como una ballesta en el aire azul (Ediciones Invisibles, 2024), en què dedica una part important del volum a explorar els orígens del conreu del haiku a Catalunya.

"El primer que el va presentar va ser Josep Carner, en un article a La Veu de Catalunya el 15 de juny de 1906", recorda Tazawa. Carner hi detalla les particularitats formals –que consta de disset síl·labes, repartides en tres versos (5-7-5)– i que "és una visió exquisida i arbitrària [...] de les petites belleses del món sensible". "La finesa de la seva percussió en l'esperit és tal, que molts homes barroers no sentiran res", afegia l'autor d'Els fruits saborosos. Només vuit dies després, coincidint amb la revetlla de Sant Joan, Eugeni d'Ors va escriure el primer haiku en català al final d'un article al seu Glosari, també publicat a La Veu de Catalunya. D'Ors se centrava en el coet, un dels petards més populars: "La Columna és ben dreta, / però els déus amen del Coet / la corba –un xic escèptica...". "Una de les possibles interpretacions del poema és que l'autor ironitza sobre la corba de la trajectòria del coet per contraposar-la amb l'art recte, neoclàssic i masculí que propugnava el Noucentisme que ell defensava", resumeix Yoshiko Tazawa.

El haiku i les avantguardes

A Como una ballesta en el aire azul, la professora i assagista també analitza l'influx del haiku en les primeres avantguardes, a través d'exemples com els de Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit. "Junoy viatjava sovint a França, on el haiku ja era un gènere més consolidat –explica–. Ell en va escriure en català, castellà i francès". Un d'ells fa així: "Nit de lluna / estesa per la mar salada / escata de sirena". Salvat-Papasseit, de qui enguany es commemora el centenari de la mort, també va ser un dels precursors del haiku en català. Igual que passa amb Eugeni d'Ors i Josep Maria Junoy, la mètrica, en comptes de calcar la japonesa, varia en cada cas: prima el trasllat de l'emoció –urgent, imprevisible i esquitxada de bellesa– per sobre del respecte a la forma original. "El rastre de la influència del haiku és evident en els poemes de Salvat-Papasseit –admet Tazawa–. Encara que ell no els qualifiqui de haikus, la seva mirada és diferent gràcies a ells, igual que passa, a Espanya, amb tres dels grans precursors del gènere, Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez i Federico García Lorca".

El haiku és una de les formes de poesia tradicional japoneses més divulgades arreu del món. Va ser al segle XVII que Matsuo Basho el va popularitzar al seu país d’origen. "A Europa, la gent que escrivia poesies ho feia deixant-se inspirar per Déu o en l'ésser humà. La natura, quan hi apareixia, era natura dominada pels homes. Els poetes europeus són gent especial que es marca grans fites –diu Yoshiko Tazawa–. Al Japó és diferent. Hi ha molta gent normal que escriu haikus i tankes [la tanka és un poema de cinc versos plans sense rima, i l'estructura sil·làbica és 5-7-5-7-7]. De fet, encara ara tots els diaris importants del Japó inclouen una pàgina on se n'hi poden llegir. Tant els haikus com les tankes són dues formes molt properes". Per a Tazawa, un dels mèrits dels haikus és que sovint hi apareixen tota classe d'animals i plantes que l'alta poesia majoritàriament ha deixat de banda. "Fins i tot l'escatologia és present en haikus d'un autor tan apreciat com Matsuo Basho", insisteix.

Il·luminar les golfes

Si el lector català vol endinsar-se en la poesia clàssica japonesa, ara mateix pot trobar En coixí d'herba (Proa), en què Miquel Desclot versiona centenars de poemes escrits entre el segle IV i el XX, on el haiku té una presència notable. Si vol aprofundir en la tradició de més d'un segle –així i tot, poc coneguda– d'escriure haikus en català, la porta d'entrada més exhaustiva és Llum a les golfes, que D. Sam Abrams va antologar i prologar per a Viena el 2019. "És el meu best-seller, ja anem per la tercera edició", explica el crític literari, poeta i professor. "El recorregut del llibre arrenca el 1906, amb el Coet escrit per Eugeni d'Ors, i arriba fins al 2018 –recorda–. Hi ha 96 autors i 1.596 poemes. La idea inicial de Llum a les golfes la vaig tenir el 1984, quan vaig llegir un dietari bellíssim de Tomàs Garcés, El temps que fuig. En una de les anotacions explica que ha estat rellegint Matsuo Basho i acaba fent un haiku: «Llum a les golfes. / A fora, l’ocellada. / Però hi ha el vidre»”.

Encara que fins fa ben poc hagi estat "una tradició oculta" a Catalunya, per a Abrams "el conreu del haiku no és cap broma, i a més de poemes ha motivat llibres sencers i d’un gran valor". L'autor de Llum a les golfes cita Haikús d’Arinsal, d’Agustí Bartra (1981); Larari, de Francesc Prat (1986); Poemari de Bòsnia, de Jaume Creus (1995); Haikús del camioner, de Dolors Miquel (1999), i D’ofici botxí, de Lluís Maicas (2000). Entre els autors més joves que han conreat el haiku hi ha Abraham Mohino, Jordi Julià, Iban L. Llop, Pau Gener, Isabel Garcia Canet, Sílvia Bel Fransi, Jaume Coll Mariné i Jordi Mas López, el qual “ha fet molt per esperonar l’estudi, la divulgació i la traducció del haiku japonès a Catalunya durant els últims anys”, recorda Abrams: “Mas López ha cultivat el haiku de manera sistemàtica en llibres com Sema (2010), Febrer (2015) i El crit i l’eco (2016)”.

Una iniciativa singular en el camp del haiku a Catalunya són els premis literaris Grau Miró, que va impulsar Salvador Barrau el 2004 des de l'Associació de Veïns Coll Vallcarca. "És interessant destacar-los de cara a la popularització de formes breus com les del haiku i la tanka –assegura Yoshiko Tazawa–. Cal perdre la por a escriure". Els concursants hi presenten tres poemes units per un tema o motiu. Entre els últims guanyadors hi ha Bartomeu Ribes. En un dels haikus d'Acabant maig, Ribes escriu: "No dorm la fosca / que per dins ens habita / nua i molt negra".