Nova YorkEl maig de l'any passat, nou mesos després d'un apunyalament que gairebé el va matar, Salman Rushdie (Bombai, 1947) va fer una aparició sorpresa a la gala literària del PEN America. Parlava amb una veu feble i estava força més prim. Duia un dels vidres de les ulleres negre, perquè havia perdut la visió de l'ull dret en l'assalt. Però si algú es preguntava si l'autor encara mantenia el seu jo exuberant, de seguida es va tranquil·litzar quan va començar el parlament amb una broma improvisada. Era el clàssic Rushdie, desplegant el seu ràpid enginy literari en una ocasió solemne, en aquest cas l'acceptació del Premi al Coratge. També va ser un senyal triomfant que la seva topada amb la mort —més de tres dècades després que l'aiatol·là Khomeini, de l'Iran, emetés una fàtua demanant l'assassinat de Rushdie per la novel·la Els versos satànics (1988)— no havia esmorteït ni el seu esperit ni la seva determinació de viure lliurement.

Ara publica Knife (Cuchillo, en la traducció de Luis Murillo Fort que Random House publica dijous en castellà; de moment, no n'està prevista l'edició en català). El llibre és un relat esgarrifós de l'atac i les seves conseqüències, i un recordatori de com va resultar greument ferit. També és una història d'amor profundament commovedora que atribueix gran part de la seva recuperació i bon humor al suport de la seva dona, la poeta i novel·lista Rachel Eliza Griffiths (es van conèixer en un acte el 2017 i van coquetejar amb una copa a la festa posterior, ell es va clavar una trompada amb una porta de vidre mentre intentava seguir-la cap a una terrassa i la resta és història). "Volia escriure un llibre sobre l'amor i l'odi, un superant l'altre –va dir Rushdie en una entrevista recent–. I és un llibre sobre nosaltres dos".

Ha passat gairebé un any des del discurs del PEN. El Rushdie assegut a l'oficina del seu agent de tota la vida, Andrew Wylie, a Manhattan, és considerablement més robust que el que havia aparegut a l'escenari. Encara s'enfronta a les repercussions físiques de l'atac, inclosos els moments de fatiga. Un costat de la boca se li torça una mica quan parla, resultat de la ferida al nervi del coll. La mà esquerra només l'ha recuperat parcialment; ha perdut definitivament l'ull dret. Però la veu ha recuperat el seu timbre de sempre i l'habitual aire de diversió. Sembla relaxat i té la ment tan àgil com sempre. Recorda cites de llibres i fa al·lusions a la cultura popular tan fàcilment que sembla que tot el que ha llegit, vist i escoltat ho tingui guardat al cervell, accessible a l'instant, com un servei personal de Google.

Rushdie va triar el títol de ganivet perquè pot significar moltes coses, a més d'una arma. "El llenguatge pot ser un tipus de ganivet, si el que es talla és la veritat –diu Rushdie–. Vaig voler utilitzar el poder de la literatura, no només en els meus escrits, sinó en la literatura en general, per respondre a aquest atac".

Quan vivia a Londres i es va emetre la fàtua, tenia una protecció especial del govern britànic. Va rebutjar-la quan es va traslladar a Nova York fa més de dues dècades. L'atac va venir del no-res, molt de temps després que el perill semblés haver desaparegut. "La visió dels Estats Units sobre la seguretat és que si creus que estàs en perill, agafa una pistola. O bé, troba algú amb una pistola —diu—. Però per a mi, era una mena de llibertat. Em va permetre prendre les meves pròpies decisions. Em sentia com si estigués vivint una vida d'escriptor bastant convencional".

El dia de l'atac: "Així que ets tu"

El 12 d'agost del 2022, Rushdie era a l'escenari de Chautauqua Institution a l'oest de Nova York —irònicament, parlava de City of Asylum, una iniciativa que proporciona refugi segur als escriptors amenaçats— quan un home vestit de negre va córrer de dret a dret cap a l'escenari amb un ganivet (era Hadi Matar, que s'ha declarat no culpable d'intent d'assassinat i està a l'espera de judici). El va apunyalar 10 vegades. Rushdie recorda pensar dues coses mentre veia l'assaltant precipitant-se-li a sobre. La primera, que finalment li havia arribat la mort: "Així que ets tu. Ets aquí", escriu. La segona, la incredulitat que passés tan tard. "De veritat? Per què ara, després de tots aquests anys?", va pensar.

La gent es va precipitar a ajudar Rushdie; en primer lloc, un dels fundadors de City of Asylum, Henry Reese, de 73 anys, que estava entrevistant l'autor a l'escenari i que va patir ferides mentre sostenia l'assaltant. "Si no hagués estat per en Henry i el públic, no estaria aquí assegut escrivint aquestes paraules –escriu Rushdie–. Aquell matí vaig experimentar tant el pitjor com el millor de la naturalesa humana, gairebé simultàniament".

Al principi no estava clar si sobreviuria. "La gravetat de les ferides era brutal, com una pel·lícula de terror", diu Andrew Wylie, que ha representat l'autor durant dècades. Rushdie va estar a l'hospital gairebé dos mesos. Fins i tot quan va tornar a casa, tenia somnis vívids i horribles sobre el duc de Gloucester, que queda cec al Rey Lear, sobre la seqüència de la pel·lícula de Luis Buñuel Un chien andalou amb la fulla d'afaitar tallant un ull... Tenia visites mèdiques gairebé cada dia, un especialista per a cada part del cos afectada.

El febrer del 2023 es va publicar Victory city, que Rushdie havia entregat a l'editorial abans de l'atac. L'escriptor ja havia estat jugant amb una idea per a una altra novel·la, però quan va obrir l'arxiu que havia guardat li va semblar "ridícul". "Em va quedar clar que fins que no m'enfrontés a això, no podria escriure res més". Cuchillo és un llibre visceral i íntim, en contrast amb el llibre de memòries anterior, Joseph Anton, que es llegia com una novel·la escrita en tercera persona. Cuchillo és diferent: "Això no és novel·lístic. Vull dir, algú et clava un ganivet, és bastant personal. Molt primera persona", explica. El llibre conté un llarg passatge en què Rushdie s'imagina interrogant l'agressor, però mai el menciona pel seu nom. "El meu agressor, el meu aspirant a assassí, l'estúpid que va fer assumpcions sobre mi i amb qui vaig tenir un cita gairebé letal", escriu. "Com l'anomeno en privat és cosa meva. Òbviament, no estic especialment content amb ell. I si hi paro atenció, probablement estic enfadat. Però això on et porta? Enlloc. I es converteix en una manera d'estar capturat per aquell esdeveniment, saps? d'estar posseït per una mena de ràbia".

"Només soc jo. I'm just Ken"

El seu terapeuta l'ha ajudat: "De vegades no saps com ets de resistent fins que es fa la pregunta, fins que estàs obligat a enfrontar-te a coses molt dures", diu. Rushdie té a prop els seus dos fills, Milan i Zafar. La manera entranyable en què parla de Griffiths reflecteix una satisfacció tardana després d'una vida de relacions acolorida amb quatre dones anteriors, incloent-hi la novel·lista Marianne Wiggins i la famosa xef Padma Lakshmi. Quan la seva família va conèixer Griffiths, recorda, "tots deien: «Finalment!»"

Rushdie vol ser considerat abans de res com un novel·lista, però sempre ha sentit l'obligació de participar en assumptes públics, fins i tot abans de la fàtua. Durant anys, va exercir com a president del PEN America, seguint la seva lluita en nom de la llibertat d'expressió. L'any passat, el llavors president, dramaturg i novel·lista Ayad Akhtar va lliurar un premi a Rushdie per la seva defensa de la llibertat: "Ha ampliat les capacitats imaginatives del món, i a un cost molt gran per a si mateix". Però Rushdie va dir que no es veu a si mateix com un símbol de res. "Mai m'he sentit simbòlic. He sentit... ja saps, només soc aquí", diu rient. "I'm just Ken" (diu en al·lusió a la cançó que va cantar Ryan Gosling als Oscars, la nit abans de l'entrevista). "Només soc jo. Només soc algú que intenta ser escriptor, que intenta fer el que pot. I això és tot el que he volgut ser".

Al juny, Rushdie farà 77 anys, l'edat que tenia el seu pare quan va morir, un moment clau en la vida de qualsevol, en el seu cas magnificada per la seva experiència recent. "Vaig estar a punt de morir. I quan t'hi acostes tant, quan ho mires de prop, això es queda amb tu. Està molt més present que abans", admet. Però no té por. "O sucumbeixes a la por a la mort, o no hi sucumbeixes", conclou.