BarcelonaA Abans i després, l'última novel·la de Roser Caminals (Barcelona, 1956), la duplicitat és significativa. Les seves protagonistes són una parella de bessones idèntiques, l'Helena i la Palmira. Hi apareix la Barcelona humil de la postguerra, però també Estoril, ciutat portuguesa on "tothom que volia tenir una aventura a l'època hi acabava recalant". Les noies creixen ajudant al bar dels pares a la platja del Somorrostro fins que coincideixen amb un caçatalents. Una de les bessones vol casar-se. L'altra somia ser una estrella de cine. Les seves tries determinaran el periple vital que acabaran fent.

També Caminals ha portat una doble vida durant dècades: tot i créixer a Catalunya, l'amor la va portar a instal·lar-se als Estats Units el 1984 –als 28 anys– i des de llavors hi ha viscut, compaginant la docència universitària amb l'escriptura. Són pocs els que ara recorden que Caminals va escriure la seva primera novel·la en anglès, Once remembered, twice lived. La va publicar el 1993. Dos anys després, Columna en llançava la traducció catalana, Un segle de prodigis. Aquest va ser el segon inici d'una trajectòria singular que ha donat novel·les com El carrer dels Tres Llits (Rosa dels vents, 2002), La dona de mercuri (Edicions 62, 2006) i l'encara recent Garbo parla (Edicions 62, 2021), amb la qual va guanyar el premi Sant Joan de novel·la.

La distància aclareix la visió

"Escriure a distància com sempre he fet jo és una pega i, alhora, un avantatge, perquè la distància aclareix la visió", assegura. A l'inici d'Abans i després, la narradora reconeix que les novel·les "neixen d'una conversa, una escena, un record tossut". En el cas d'aquest últim llibre va ser diferent: el punt de partida va ser "una trobada". "Els pares havien tingut una botiga al Raval, i una de les clientes habituals tenia una filla que era idèntica a ella –recorda–. Un dia, la mare va admetre que la nena no era seva. Se l'havien trobat a la porta de casa i l'havien adoptat. ¿Com podia ser tan igual a la seva mare, tot i no ser-ne filla biològica? Se'm va acudir que el més probable era que fos filla d'una germana de la mare".

A partir d'aquí, Roser Caminals va començar a fer recerca sobre bessons univitel·lins. Va ser així que va crear l'Helena i la Palmira. Un crim poc divulgat de la Barcelona de la postguerra va acabar d'esperonar l'autora a escriure aquesta història, on l'herència, la separació i l'amor estan travessats per la idea de llibertat. "En aquella època, per trencar el guió calia ser valenta –diu–. El guió era el matrimoni, els fills i l'estabilitat econòmica. De vegades, però, perseguir la llibertat pot portar a una altra forma de dependència".

Caminals admet "la validesa de la lectura feminista d'aquesta novel·la". I afegeix: "Així i tot, no és l'única. Els meus personatges no són idees, això ho deixo per als filòsofs, sociòlegs i editors". A Abans i després, ni la Palmira ni l'Helena són "especialment conscients d'alliberar-se de res". Els escenaris barcelonins de la novel·la són el Somorrostro, la Barceloneta i el Poblenou. "Vaig créixer a la part baixa de la ciutat, i és la que sempre m'ha interessat més. També em passa als Estats Units, encara que allà hi hagi armes de foc –reconeix–. Intentem ignorar la marginalitat, però els autors hem de ser valents i explorar-la als nostres llibres". Els espais on transcorren les històries de Roser Caminals són tan importants com el treball amb els personatges. "També m'agrada especular amb la realitat a partir d'algun cas real, com el que va inspirar-me aquí –diu–. És curiós el poder gairebé científic que pot arribar a tenir una ficció quan està ben afinada". Des d'Annapolis, la petita ciutat situada a la costa de Maryland on viu amb el seu marit, l'escriptora segueix amb interès l'actualitat literària catalana. Després d'Al llac, de Maria Barbal, ara llegeix Les altures, l'última novel·la de Sebastià Portell.