BarcelonaLa relació d'Antònia Vicens (Santanyí, 1941) amb les paraules ha estat singular des que era molt petita. L'últim Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha tornat a Barcelona per pronunciar el pregó de 40a Setmana del Llibre en Català, l'edició més gran de la seva història, que arrenca aquest divendres al Moll de la Fusta i estarà oberta fins al 18 de setembre. "Parlaré de la potència de les paraules, que és enorme, i de com em van canviar la vida –ha recordat aquest dijous coincidint amb la publicació de Quasi un miracle a La Magrana, volum que reuneix tota la seva narrativa breu–. Vaig néixer en un moment de misèria econòmica i cultural. S'havia acabat la guerra feia poc. A casa havíem de lluitar per tenir un plat a taula. No hi havia llibres, llibreries ni biblioteques. Quan era petita, com que no tenia contes me'ls havia d'inventar. El dia que vaig descobrir que podia dibuixar amb paraules la finestra que no tenia a l'habitació, alguna cosa va canviar dins meu".

La història de Vicens és la d'algú que ha treballat la literatura des de la vocació i l'exigència. "L'obra és la mateixa si et llegeixen molts o pocs i és el que queda –assegura–. Amb tants de llibres com hi ha, que algú encara vulgui acostar-se als meus em sembla extraordinari". Quasi un miracle permet que el lector es retrobi amb els primers contes que l'autora mallorquina va escriure als anys 60: van aparèixer al llibre Banc de fusta (Moll, 1968), el mateix any que es publicava la seva primera novel·la, 39 graus a l'ombra, guardonada amb el premi Sant Jordi. "La vaig escriure mentre treballava en un hotel, en plena explosió turística –recorda–. Primer hi treballava de nit, a l'oficina, però després que el director m'enxampés i s'enfadés vaig fer-ho des del lavabo del bungalou on dormia amb una companya. Em tancava allà dins per no despertar-la". La visió que oferia Vicens a la novel·la era la de la classe treballadora. "39 graus a l'ombra, que va reeditar fa poc Lleonard Muntaner, es va rebre amb sorpresa quan es va publicar –diu ara fent memòria–. No tenia cap relació amb el món literari. Hi va haver gent que no em va perdonar mai que publiqués tan aviat". Vicens tenia 27 anys. "I aquesta d'on surt?, es preguntaven. Era com si els hagués robat alguna cosa", afegeix.

Dècades més tard, Antònia Vicens ha rebut distincions com el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat (2016), el Premio Nacional de Poesia (2018) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. "Després de l'últim poemari, Pare què fem amb la mare morta [LaBreu, 2020], no he escrit res –admet–. M'ha d'arribar la necessitat de dir alguna cosa més. Podria ser que no em tornés a passar". Amb Lovely (Moll, 2009) va renéixer creativament com a poeta després d'una desena llarga de llibres de narrativa. Quasi un miracle s'obre amb l'últim relat que ha escrit, Rates, inclòs al volum Cremen cels (LaBreu, 2017).

Un país normalitzat?

"Al meu pregó a La Setmana del Llibre en Català reconstruiré la meva relació personal amb les paraules –diu–. Si estiguéssim en un país normalitzat, no caldria especificar que dediquem una fira al llibre «en català». Això és l'únic que em sap greu".

Tanmateix, la vitalitat del llibre en català queda demostrada pel creixement en espai i en oferta de la cita anual. "Passem de 227 a 259 expositors, de 69 a 84 mòduls, de 19 a 25 llibreries i de 185 a 206 segells. Any rere any en surten de nous", comenta Joan Carles Girbés, president de La Setmana. Entre les més de 300 activitats previstes enguany hi ha presentacions dels nous llibres de Ramon Solsona, Maria Barbal, Mercè Ibarz, Marc Giró, Francesc Parcerisas i Xarim Aresté. També taules rodones sobre Marcel Proust, Mercè Rodoreda, Jane Austen i Lola Anglada ; homenatges a Joaquim Carbó, Gabriel Ferrater i Guillem Viladot, i tardes temàtiques dedicades a la ciència, la llengua, el món rural –amb la presència de Carla Simón–, la cuina i el teatre.