Barcelona"Tots som fruit de decisions que prenem, però també d'atzars i circumstàncies que s'escapen de la nostra voluntat", assegura Ramon Solsona (Barcelona, 1950) en relació a Temps enrere, novel·la de 700 pàgines que és l'aposta de la represa per part de l'editorial Proa. Aquesta barreja de casualitats, fatalitats i viratges conscients configura les vides dels dos protagonistes del llibre, en Tomàs i l'Elvira, "dues persones corrents que tenen, com a única peculiaritat, que tots dos passen de la mida estàndard: són més alts que la resta". La parella també comparteix la catalanitat, la generació a la qual pertanyen –ell va néixer el 1945; ella el 1948– i la classe social humil.

"En Tomàs és fill d'una portera viuda, llarga i seca –avança–. L'Elvira creix al Priorat en un moment molt més precari que ara, que s'hi ha viscut una revolució gràcies al vi". La família d'ella ha d'emigrar a Alemanya a finals dels 60 per motius econòmics, i allà l'Elvira –que comença a obrir-se camí treballant en una fàbrica de galetes– coincidirà amb en Tomàs, que hi passa una temporada per fer una tesi sobre sismologia. "La intenció principal que tenia a l'hora d'escriure Temps enrere ha estat parlar del pas del temps com un enigma –admet Solsona–. Una vida comença amb la infantesa, la família, els jocs i els amics. Continua amb els amors i els desamors, el sexe, la feina, les obligacions, la salut –la teva i la dels altres– i la compaginació de naixements i defuncions". Dit així sembla senzill, però rere aquestes paraules hi bateguen matisos i diferències, tants com persones hi ha. "Cadascun de nosaltres pren camins diferents, o els hi fan prendre, i també evoluciona. Als personatges dels llibres els passa el mateix –explica–. Aquest neguit pel pas del temps ha estat present en molts dels meus llibres, des de Figures de calidoscopi [Quaderns Crema, 1989] fins a No tornarem mai més [Quaderns Crema, 1999] i Allò que va passar a Cardós [Proa, 2016]".

Una novel·la de cocció lenta

Tal com explicita el títol, Temps enrere no avança, sinó que recula. L'arc temporal arrenca el 2015 i arriba fins al 1945 en sis capítols llargs. El setè i últim és un epíleg que transcorre el 2018 i que recapitula què se n'ha fet dels personatges. "En Tomàs i l'Elvira són els dos protagonistes, però hi ha una vintena de personatges importants més, i encara una vuitantena de secundaris o anecdòtics", explica. Solsona és un autor que a cada llibre es marca diversos reptes, sovint exigents. En aquest cas, a més de narrar les vides d'en Tomàs i l'Elvira al revés –"tot i que el lector pot començar pel final: és una novel·la reversible", assegura–, incrusta els diàlegs a dins de la narració, entre claudàtors, i en alguns casos fa parlar els personatges en prioratí. "Combinar narració i diàleg dona molta feina, però el lector podrà seguir la història sense problemes, o aquesta és la intenció", diu.

Ramon Solsona descriu Temps enrere com "una novel·la de cocció lenta". "L'he escrit durant els últims tres anys, però aquesta és l'última part d'un llarg procés que inclou investigació, documentació i planificació", diu. El personatge d'en Tomàs, de fet, parteix de la reminiscència d'un alumne que va compartir classe amb l'autor quan tenien 10 anys. "Ara mateix ja no sé si l'he construït a partir del record que en tinc o el que ara en recordo ve de la meva imaginació", admet.

Emigrar a Alemanya

A l'escola també hi va viure una altra guspira creativa que ha acabat sent central en una de les trames de la novel·la: "Un dia el mestre ens va dir «en Nogués no vindrà més» perquè se n'anava a Suïssa amb la família. Molta gent marxava a treballar fora, llavors", recorda. A la novel·la es va acabar fixant en l'emigració cap a terres alemanyes. "Hi anaven sobretot andalusos, extremenys i gallecs... de catalans n'hi havia menys, però també n'hi havia". És la família de l'Elvira qui s'instal·la a Düsseldorf el 1967. "La majoria dels que van emigrar ho van fer enganyats, però no il·lusionats –afirma–. De seguida s'adonaven que no podrien estalviar tant com volien, que pagaven molts impostos. De feina n'hi havia, sí, però calia treballar molt".

Solsona descriu el món on viuen l'Elvira i en Tomàs amb dos adjectius, "apassionant i dur". Confia que el lector s'hi capbussi amb tant d'entusiasme com ha fet en ocasions anteriors. L'escriptor té 72 anys, però continua tenint una necessitat que satisfà cada dia, sense excepcions, a l'ordinador: explicar històries. "L'únic que no em marco són terminis. Necessito treballar amb llibertat. Cada novel·la té les seves pròpies normes, no es poden forçar", assegura.