BarcelonaA Pau Luque li interessa explorar el creuament entre filosofia, moral i literatura. A Las cosas como son y otras fantasías, que ha guanyat el 48è premi Anagrama d'assaig –dotat amb 8.000 euros– fa una defensa de la imaginació creadora partint del debat sobre si hi ha art moralment condemnable o és immune als judicis.

Els fils conductors del primer llibre de Luque, col·laborador a El País i CTXT i professor de filosofia del dret des de la Universitat Nacional Autònoma Mèxic (on es va instal·lar el 2014), són les cançons i novel·les de Nick Cave, Lolita, de Vladimir Nabokov i El mar, el mar, d'Iris Murdoch. "Què vol dir portar una vida moral?": aquesta és una de les preguntes que s'ha fet Pau Luque al llarg dels anys i que han motivat l'escriptura de l'assaig. "El punt de partida van ser les faules per a adults, que pretenen ser moralistes sense tenir un interès moral -ha explicat aquest dimarts al matí-. Després d'escriure el llibre m'he adonat que l'art ha de ser moralista, però en un sentit peculiar. Ha d'explorar les virtuts morals imperfectes, com ara la lleialtat, la noblesa, la compassió i la imaginació". Les virtuts morals perfectes, com ara "el bé i la creació", són més abstractes.

Luque va triar Nabokov, Murdoch i Cave perquè els seus llibres al·ludeixen a "les virtuts imperfectes". "El nostre univers moral només es pot eixamplar anant de bracet del diable, baixant al regne de les 'virtuts imperfectes', obrint la realitat a la imaginació incisiva i comprensiva", sintetitza Daniel Rico en nom del jurat.

La importància del desordre moral

En un dels capítols de l'assaig, Pau Luque analitza tres obres que fan servir "la imaginació" d'una forma similar a Nabokov, Murdoch i Cave: són Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, El funeral de Lolita, de Luna Miguel i una novel·la de Fernanda Melchor. "Totes elles connecten amb aquests altres autors clàssics, perquè exploren la idea que sense desordre moral no hi ha moral", diu l'autor. Aquests "desordres" cal imaginar-los. No han de basar-se necessàriament en fets reals, una de les tendències que l'autor assenyala com a signe dels nostres temps, en què el desig de realitat guanya sovint a la pulsió de ficció. "El gran enemic de la imaginació és la mentida -diu-. La ficció imaginativa, contràriament al que pensa molta gent, no té res a veure amb la mentida".

Les idees morals "apareixen i reapareixen al llarg del temps: no són estàtiques ni lineals, són com una mena de nòria" -explica Luque-. La idea d'igualtat segons Karl Marx no és la mateixa que es té ara. Al segle XIX aquesta idea d'igualtat és molt important, però no es troba al centre del discurs al segle XX i ara ha tornat a agafar importància".

El novel·lista, i el creador literari per extensió, "en rares ocasions ocupa el centre de la polis", diu Luque recordant com Plató fa fora els poetes de la seva República. La societat perd "la seva visió particular i especialitzada": "els creadors es permeten dir coses que altres professions no poden o no volen dir".