Barcelona“Dostoievski era un sensacionalista barat, maldestre i vulgar”. “No puc suportar l’estil de botiga de souvenirs de Joseph Conrad, vaixells a dins d’ampolles i collarets de petxines que no són res més que llocs comuns d’escriptor romàntic”. “ Finnegans wake, de James Joyce, és una massa informe i opaca de fals folklore, un llibre mort, un ronc persistent a l’habitació del costat, summament irritant per a algú insomne com jo”. Són tres de les moltes invectives que Vladimir Nabokov va disseminar al llarg de les entrevistes recollides a Opiniones contundentes -volum que acaba de publicar Anagrama- que l’autor d’origen rus va concedir durant els anys 60 i 70, quan la seva popularitat havia crescut exponencialment arran de l’estrena de l’adaptació cinematogràfica a càrrec de Stanley Kubrick de Lolita : la novel·la, que va aparèixer a França el 1955 acompanyada d’una gran polèmica, es va convertir en bestseller en anglès tres anys més tard quan va arribar a les llibreries dels Estats Units (se’n van vendre 100.000 exemplars en tres setmanes, una fita que anteriorment només havia aconseguit Allò que el vent s’endugué, de Margaret Mitchell).

Gustave Flaubert, a l’inacabat Diccionari de tòpics -publicat el 1913, tres dècades després de la mort del novel·lista- ja havia deixat escrit que “les hostilitats són com les ostres: només cal obrir-les”. Nabokov menystenia l’obra d’autors com Dostoievski, Joyce i Conrad -també atacava el “juvenil” Hemingway, la “nècia” Mort a Venècia de Thomas Mann i la “melodramàtica i mal escrita” El doctor Jivago, de Borís Pasternak-, però en canvi tenia en bona consideració clàssics com Puixkin i contemporanis com J.D. Salinger i John Updike. “Les obres mestres més grans de la prosa del segle XX són, en aquest ordre: Ulysses, de James Joyce, La metamorfosi, de Franz Kafka, Petersburg, d’Andrei Beli, i la primera meitat del conte de fades de Marcel Proust A la recerca del temps perdut ”. Per a l’escriptor, Joyce era responsable de la fita més alta - Ulysses -, però també havia fabricat “un llibre mort” com Finnegans wake. “Molts dels autors importants no existeixen per a mi -afirmava el 1967 a la revista The Paris Review -. Els seus noms estan gravats en tombes buides, els llibres que han escrit estan en blanc, són nul·litats completes pel que fa al meu gust per la lectura. Brecht, Faulkner, Camus i tants altres no signifiquen res per a mi, i he de lluitar contra la sospita d’una conspiració contra el meu cervell quan veig que els meus col·legues i els crítics accepten fàcilment com a gran literatura els coits de Lady Chatterley o les atzaigades pretensioses del senyor Pound, aquell farsant de primera”. Opiniones contundentes recull 22 entrevistes a Nabokov, una desena de cartes a directors de publicacions -rèpliques on la bilis de l’autor és administrada amb una educació feridora- i, finalment, una secció d’articles que acaba amb cinc textos sobre la segona gran passió de l’autor, els lepidòpters. “Els meus plaers són els més intensos coneguts per l’home: escriure i caçar papallones”, afirmava. En tercer lloc hi havia, probablement, l’insult.

La llarga tradició de la invectiva

La llarga tradició de la invectiva Vladimir Nabokov no ha sigut el primer ni l’últim escriptor que ha dedicat part del seu enginy a desacreditar altres autors. Una de les males relacions literàries històriques és la de Miguel de Cervantes i Lope de Vega. Tot i que l’autor d’ El Quixot havia qualificat el dramaturg de “monstre de la natura” amb admiració, al cap dels anys aquest últim li va dedicar un sonet en què ridiculitzava la seva obra mestra, assegurant-hi que per “ordre divina” havia perdut la mobilitat de la mà esquerra a de la batalla de Lepant: “Para que no escribieses, orden fue / del cielo que mancases en Corfú; / hablaste, buey, pero dijiste mú ”. També durant el Barroc va ser ressenyable l’hostilitat entre Góngora i Quevedo, que es van intercanviar versos retorçats i rabiosos. Un dels sonets més inclements de Quevedo comença així: “ Yo te untaré mis obras con tocino / porque no me las muerdas, Gongorilla, / perro de los ingenios de Castilla, / docto en pullas, cual mozo de camino ”.

Una autora que va generar controvèrsia va ser Jane Austen. Charlotte Brontë, autora de Jane Eyre, opinava que Orgull i prejudici era “un lloc comú, un jardí ben cultivat i tancat, però sense ni una engruna de llum ni vivesa”. Mark Twain, dotat d’un sentit de l’humor més abrasiu, va deixar escrit que cada vegada que llegia aquella novel·la tenia ganes “de desenterrar l’autora i clavar-li un cop al crani amb la seva pròpia tíbia”. Virginia Woolf va ser més discreta: “Regalaria tot el que Austen va escriure a canvi de la meitat de la producció de les Brönte”.

Entre els autors del modernisme literari en llengua anglesa les invectives van córrer sense aturador. La novel·lista i poeta nord-americana Gertrude Stein admetia que James Joyce era “bon escriptor” abans d’afegir: “A la gent li agrada perquè és incomprensible i tothom hi pot veure coses”. L’ambivalència de l’autora d’ Autobiografia d’Alice B. Toklas és remarcable: “L’aportació de Joyce és important. Tot i així, la seva influència és local. Igual que John Millington Synge, un altre autor irlandès, el seu moment ja ha passat”. El mateix Ulysses que tant va agradar a Nabokov va indignar Virginia Woolf. “No hi ha cap altra novel·la que m’hagi avorrit més”, afirmava al seu dietari. “Quan algú pot menjar carn cuita, per què hauria de cruspir-se-la crua?” Woolf dedicava adjectius terribles a Joyce: el qualificava d’“autodidacta”, “egoista”, “insistent” i “nauseabund”. Per sort, Ulysses va tenir algun defensor primerenc, com ara el poeta Ezra Pound: “La lloança cap a la novel·la de Joyce hauria de ser universal -deia-. Els que la critiquin s’hauran de conformar amb la seva inferioritat intel·lectual”.

Ulysses va ser el primer llibre que va publicar la llibreria Shakespeare & Co de París el 1921. A la capital francesa hi vivien en aquells moments un gran nombre d’escriptors estrangers, entre els quals Gertrude Stein i Ernest Hemingway. Stein va ser comparada amb un “emperador romà” per Ernest Hemingway al llibre de records A moveable feast després d’explicar, en un to poc agradable, la relació sentimental de l’escriptora amb Alice B. Toklas. En aquest mateix llibre -que apareixeria el 1964, quan Hemingway ja era mort- el premi Nobel de literatura també ridiculitzava Francis Scott Fitzgerald a partir de l’addicció a l’alcohol, el bloqueig literari després d’acabar El gran Gatsby i una visita a uns urinaris on valorava la mida del seu penis.

Una aproximació a l’‘oasi català’

Una aproximació a l’‘oasi català’ Les desqualificacions a les lletres catalanes no han sigut poques. Dos dels caus de verí més generosos són les obres completes de Josep Pla i les cartes entre Mercè Rodoreda i Joan Sales. Entre els nombrosos exemples del corpus planià s’hi troben consideracions sobre Salvador Espriu (“S’ha dedicat a la poesia matisada pel grotesc vital més delirant. Aquesta poesia, l’entenen alguns, i per a molts altres és inintel·ligible”), Carles Soldevila (“És un Carner afrancesat i a l’aigua de roses”), Carles Riba (“La seva prosa és totalment original, és a dir, horrible”) i Eugeni d’Ors (“Ja no podria demanar un parell d’ous amb una naturalitat mínima. És un home cada dia més dominat per la seva màscara -una màscara aparentment accessible; de fet diabòlicament hermètica”).

L’epistolari Rodoreda-Sales, publicat el 2008 a Club Editor, es va convertir en un document de primer nivell per explorar les afinitats dels seus autors, però també les seves manies. Escrites entre el 1960 i el 1983, detallen la relació entre l’autora de La plaça del diamant i el seu editor. El 1967, Sales escrivia sobre un dels autors que més criticava, Manuel de Pedrolo: “Quan publica alguna de les seves bestieses sense cap ni peus, tota la crítica -fora de Joan Fuster, que calla com un mort- diu que és genial; ho diuen amb tanta més convicció i prosopopeia com menys s’ho han llegit”. El 1971 no li agradava que donessin el premi Prudenci Bertrana a Terenci Moix “per una novel·la que es diu La increada consciència de la raça, que ja em direu si es poden dir més bestieses amb més poques paraules”. Cinc anys després, Rodoreda opinava això sobre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “Haurien de suprimir Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i posar-hi simplement Premi de Maig. L’han donat a gent que no té res a veure amb la literatura i fins i tot a un escriptor bilingüe!” Es podia referir a l’assagista Joan Fuster o al geògraf Pau Vila, que l’havien guanyat recentment. Rodoreda també va acabar rebent-lo el 1980.

Vuit opinions controvertides

VLADIMIR NABOKOV, autor de 'Lolita' i 'Pnin'

“No puc suportar l’estil de botiga de souvenirs de Joseph Conrad, vaixells a dins d’ampolles i collarets de petxines que no són res més que llocs comuns d’escriptor romàntic”

TRUMAN CAPOTE, autor d''A sang freda'

“El que fa Jack Kerouac no és escriure, sinó mecanografiar”

GERTRUDE STEIN, autora d''Autobiografia d'Alice B. Toklas'

“Joyce és un bon escriptor. A la gent li agrada perquè és incomprensible i tothom hi pot veure coses [...] la seva influència és local. Igual que Synge, un altre autor irlandès, el seu moment ja ha passat”

NORMAN MAILER, autor d''Els nus i els morts'

“Sembla que soc l’únic que considera que J.D. Salinger només és una gran ment que es va quedar encallada a l’institut”

WILLIAM FAULKNER, autor de 'Mentre agonitzo'

“Hemingway no és valent, mai s’ha arriscat amb res. No ha fet servir cap paraula que obligués el lector a comprovar amb el diccionari si l’havia utilitzat correctament”

ERNEST HEMINGWAY, autor d''El Vell i la Mar'

“Pobre Faulkner. De debò creu que les grans emocions venen de grans paraules? Creu que no conec les paraules complicades, i s’equivoca. Hi ha paraules més antigues i més velles i més senzilles, i són les que jo faig servir”

GABRIEL FERRATER, autor de 'Les dones i els dies'

“Joaquim Ruyra era capaç de caure en una follia absolutament desenfrenada”

“El senyor Joan Maragall era traductor de Nietzsche però vivia en una torreta a Sant Gervasi, i pesava més la torreta que Nietzsche”