Barcelona"Jo m'hi aproximo poc, als abismes. La por em fa molta por. Penso que en qualsevol moment podria perdre el control i deixar-me caure", assegura Natàlia Romaní (Tarragona, 1967), que dedica el seu nou llibre, Les rutes del sublim (Univers, 2024), a explorar una categoria estètica amb una llarga història i fites literàries, musicals i pictòriques memorables que descriuen la barreja de bellesa i terror que s'experimenta en contacte amb paisatges singulars –o, en alguns casos, considerats sagrats– i davant de fenòmens naturals com una erupció volcànica, un huracà o una tempesta. "El terror i el diví sempre a tocar l'un de l'altre en una mateixa emoció", hi llegim.

Tal com la narradora mateixa explica en aquest text "inclassificable, entre la literatura de viatges, l'assaig, la crítica i la narrativa", el concepte de sublim arrenca molts segles enrere, amb un tractat de retòrica atribuït a Longí, datat entre els segles III i I aC, que no va ser traduït i divulgat fins al segle XVII. "És a partir de llavors que el concepte va començar a adquirir ressonàncies modernes –continua Romaní–. Segons Longí, l'artista sublim era una mena de figura sobrehumana, capaç d'elevar-se per sobre dels esdeveniments i de les experiències àrdues i nefastes de la vida per tal de produir un estil noble i refinat".

Va ser poc abans del Romanticisme que la paraula va portar artistes, escriptors, compositors i filòsofs a prioritzar la relació del sublim amb situacions "intenses fora del control conscient que amenaçaven l'autonomia individual". Entre els primers pensadors que van reflexionar-hi hi ha Edmund Burke i Immanuel Kant. El primer va considerar sublims aquelles "experiències provocades per aspectes de la natura que, per la seva immensitat o foscor, no es podien considerar belles i que, de fet, provocaven un cert horror". El segon va desplaçar el centre d'atenció des del fenomen natural cap a la concepció subjectiva: el sublim no es troba tant en un paisatge o un desastre com en la manera en què la ment humana l'experimenta. D'aquesta manera, parla "del que ens passa quan ens trobem davant d'una cosa que no tenim la capacitat d'entendre o controlar, una cosa excessiva". Per a Kant, el sublim és "l'única experiència que et permet sentir-te viu, aquí, ara".

Viure en un viatge perpetu

Amb tot aquest bagatge, Natàlia Romaní, que va debutar com a novel·lista el 2021 amb l'exigent i ambiciosa La història de la nostàlgia (Univers), es va plantejar si en un món com el d'ara experimentar el sublim és encara possible. "La protagonista del llibre és una dona que vol canviar de vida i s'instal·la durant una temporada en una illa grega", comenta l'autora. A partir de la descripció de les converses i àpats a la taverna Kostas, la narradora passa revista a alguns viatges connectats amb la persecució d'aquesta categoria estètica. "Durant molts anys he tingut la sensació de viure en un viatge perpetu –afegeix–. He passat llargues temporades a Roma, Skopje, Sarajevo, París i Brussel·les. Ser estrangera em fascina".

Després de treballar durant més d'una dècada a la Comissió Europea i al servei de premsa del Consell d'Europa, va ser assistenta de Toni Comín al Parlament Europeu. Des de fa uns mesos, Romaní ha tornat a la seva ciutat natal per dirigir-hi el Diari de Tarragona. "La primera etapa de Les rutes del sublim va ser a Berlín –recorda–. Va ser durant un viatge amb el Toni que em vaig escapar per anar a veure un quadre de Caspar David Friedrich que em fascina, Monjo vora el mar". Pintat el 1809, presenta una petita figura "corbada com un signe d'interrogació" sota el pes ingràvid d'un cel gris i al davant d'un mar fosc i enigmàtic. "El sublim de Friedrich em va connectar amb la música de Wagner, i Wagner em va portar a pensar en el meu pare, una figura que mai no he sabut com col·locar, que després de la Segona Guerra Mundial va perdre la il·lusió i es va convertir en un home absent, sempre de mal humor –explica Romaní–. És així com funciona el meu cervell d'escriptora, d'un lloc me'n vaig a un altre, i d'allà a un altre...".

El trajecte que planteja el llibre continua a Kaliningrad, ciutat on havia viscut Kant, quan, com a part de l'antiga Prússia Oriental, es deia Königsberg. "Fa uns anys vaig llegir un breu sobre un tiroteig amb bales de goma que va acabar amb un ferit –recorda l'autora–. El motiu de la disputa era quin dels dos homes estimava més Immanuel Kant". A Königsberg, l'experiència sublim de Romaní té lloc a la vora de la tomba del filòsof. La següent etapa del recorregut és el Japó. La connexió amb la natura es fa evident gràcies al profund contacte amb la natura més propera –el conegut satoyama–, que es manifesta també a través de haikus de clàssics com Matsuo Basho: "A la muntanya, / ah, el sublim té forma / de violeta". Un dels punts més impactants és el record de l'accident nuclear de Fukushima del 2011. "Vaig anar al Japó anys abans del desastre, però el llibre l'he escrit molt després –explica–. Els japonesos viuen les catàstrofes amb una gran resiliència. Les assumeixen amb naturalitat. De fet, viuen convençuts que un dia un terratrèmol arrasarà Tòquio".

El periple de Les rutes del sublim comença i acaba a Grècia. De l'illa on s'instal·la la protagonista el lector anirà a parar fins "al melic del món", el santuari de Delfos, on durant molt de temps hi va haver dues inscripcions a l'entrada: "Coneix-te a tu mateix" i "Res en excés". Aquestes dues normes morals ajuden a treure l'entrellat a la narradora del llibre de si encara ara, en un món com el nostre, val la pena perseguir el sublim.