BarcelonaLes paraules de l'escriptora Nariné Abgarian resplendeixen a dins i fora dels seus llibres. Els lectors de la novel·la I del cel van caure tres pomes –que Comanegra va publicar en català fa un parell d'anys i Navona va traduir al castellà l'estiu passat– ja ho han pogut comprovar. El públic que l'ha anat a veure al festival Kosmopolis ho ha presenciat en directe. Afable, precisa i generosa, Abgarian reconeix que la seva literatura neix de les històries que li explicaven la mare i l'àvia a Berd, el petit poble armeni on va néixer el 1971. "M'enamorava de totes aquelles fantasies al mateix temps que portàvem una vida molt normal en un lloc on els galls cantaven cada matí, les vaques pasturaven i ens fèiem el pa a casa", afirma.

Filla d'un metge i una professora, va estudiar piano i es va llicenciar en literatura russa a la Universitat d'Erevan, la capital del país, poc abans d'instal·lar-se a Moscou. "Va ser gràcies a aquesta ciutat que vaig acabar sent escriptora –recorda–. Sempre m'he considerat una bona lectora, però no va ser fins que estava a punt de fer 40 anys que no vaig debutar". Quatre novel·les i un recull de contes després, Abgarian va publicar el llibre que li va canviar la vida, I del cel van caure tres pomes (2015), guanyadora de nombrosos premis i traduïda a una trentena de llengües, entre les quals hi ha la catalana, a càrrec de Marta Nin. "Quan vaig començar a escriure estava convençuda que només em llegirien 500 persones, però han acabat sent milions", explica.

Ho ha aconseguit escrivint, en rus, sobre un poble que ha patit molt al llarg de la història. Al genocidi de més d'un milió d'armenis comès per l'imperi otomà entre 1915 i 1923 i a la repressió viscuda durant l'època de domini soviètic cal afegir-hi el recent èxode de la república de l'Alt Karabakh després d'una breu confrontació armada amb l'Azerbaidjan. Més de 100.000 persones, d'origen armeni i de religió cristiana, han hagut d'abandonar la regió, que a partir de l'1 de gener de 2024 passarà a formar part del país veí, de religió musulmana. "Els armenis ens enfrontem a una situació catastròfica –diu Abgarian–. La nostra és una lluita per continuar existint. Arrosseguem una història terrible i mai no ens n'hem sabut sortir. Després de la caiguda de l'URSS vam tenir 30 anys per utilitzar el temps a favor nostre, però mai ens hem preocupat gaire com a poble. Hem viscut massa del nostre passat. Sense pensar en el present no tenim futur". Abgarian va marxar de Rússia el 2020. "Ens vam vendre la casa i vam tornar a Armènia molt tristos –fa memòria–. El 2022, amb l'inici de la invasió russa d'Ucraïna, vam decidir marxar cap a Berlín".

Abgarian recupera a les novel·les el país que va conèixer de petita. "El lloc on transcorre I del cel van caure tres pomes és el meu Macondo –diu–. No existeix enlloc més que a dins meu". Comanegra acaba de publicar una altra novel·la de l'autora, El mar terra endins, també traduïda per Marta Nin. "Se'm va acudir gràcies a una història que m'havia explicat la mare sobre un veí que s'havia mort d'un infart –recorda–. Al llibre, en Simon pateix un ictus i a la vetlla del difunt tothom se sorprèn del color morat que li han quedat les orelles. Els sembla ridícul i indigne". A partir d'aquí, quatre de les dones que s'havien estimat en Simon el recorden. La història està ambientada, en aquest cas, al poble de Berd, on va créixer l'autora. "En una de les últimes visites que hi vaig fer –explica– una senyora gran se'm va acostar i em va dir que havia comès un error al llibre. «Dius que les gallines no ponen ous a l'hivern i és mentida», em va fer saber. Li vaig demanar perdó i també li vaig donar les gràcies per haver-lo llegit. I em va respondre: «Jo no l'hauria llegit per res del món, aquesta novel·la, ha estat la meva neta!»".