BarcelonaPocs escriptors contemporanis aconseguien transmetre la sensació de perill com Ruben Fonseca. L'autor brasiler, conegut per novel·les com El cas Morel (1973, en català a Bromera) i els contes d'El cobrador (1979, disponible a LaBreu), ha mort poques setmanes abans de fer 95 anys.

"Escriure és alguna cosa més que el fet d'escriure, implica ordir, teixir i cosir paraules: tant se val si es fa en una recepta mèdica o en una peça de ficció. La diferència és que la ficció consumeix cos i ànima", explicava Fonseca en una de les escasses entrevistes que concedia. Nascut l'11 de maig de 1925 a Juiz de Fora, Rubem Fonseca va estudiar dret, però la carrera va ser menys important que la seva feina posterior -com a comissari de policia a Rio de Janeiro- a l'hora de configurar la seva veu narrativa. Els casos que va investigar i els fets, alguns dels quals esgarrifosos, que va presenciar, van inspirar part de les seves novel·les i relats, en què conviuen la marginalitat, la violència extrema i la luxúria. Igual que passava amb un altre company de generació, Dalton Trevisan -encara viu-, la proposta de Fonseca, arriscada tant en la forma com en el contingut, va créixer a la perifèria de la literatura brasilera per anar acostant-se a la centralitat amb el pas dels anys.

De la prohibició al reconeixement

La bona acollida d'El cas Morel (1973) va precedir la prohibició de la publicació dels contes explícits de Feliz ano novo (Bon any nou, 1975), igual que va passar amb el conte El cobrador, que va acabar donant nom a un altre dels seus llibres emblemàtics. "La veritat és que no soc un cínic, no en sé pas, de ser irònic, sarcàstic; soc tímid i orgullós, però el meu orgull no té arrogància ni ostentació, amb prou feines autoestima", escrivia el narrador de Pierrot de la caverna, conte en què repetia en diverses ocasions l'emblemàtica consigna "que em mossegui un mico" i desafiava el seu país dient: "Ordre i Progrés soc jo mateix". Aquestes dues paraules són les que apareixen a la bandera del Brasil.

Entre les seves novel·les més destacades hi ha Bufo & Spallanzani (1986) -una altra investigació d'un crim- i Agosto (1990), on s'endinsava en les conspiracions que van acabar amb la vida del president Getúlio Vargas. Fonseca, que va rebre el premi Camões el 2003 -la distinció més alta a la qual pot aspirar un escriptor en llengua portuguesa-, va excel·lir també en els contes: des de Los prisioneros (1963) va publicar-ne una vintena de reculls, l'últim dels quals, Carne crua, va aparèixer el 2018. Dos dels volums de relats més destacats del brasiler van ser Secreciones, excreciones y desatinos (2001, disponible en castellà a Seix Barral) i Axilas y otras historias indecorosas (2011), que Días Contados va publicar l'any passat. Un bon complement a l'obra de ficció de Rubem Fonseca és el volum La novela murió (Tajamar, 2018), que reuneix assajos, cròniques i articles d'un dels autors més salvatges i indòmits del Brasil.