BarcelonaPer què i quan ens tatuem? Què ho fa que ens decidim per una oreneta o un drac? ¿És exhibicionisme o ho fem perquè ens agrada? ¿És vanitat o pertinença a una comunitat? Nadal Suau (Palma, 1980) ha guanyat el 51è Premi Anagrama d'Assaig amb Curar la piel, un assaig literari i personal estructurat segons cinc dels tatuatges que aquest crític literari i professor du sobre la pell i que li han permès fer-se preguntes més enllà d'aquestes grafies sobre l'amor i la mort, la finitud, la lentitud o la transcendència.

El jurat, format per Jordi Gracia, Pau Luque, Daniel Rico, Remedios Zafra, Isabel Obiols i Sílvia Sesé, l'ha seleccionat d'entre 113 originals de 15 països diferents. Rico n'ha destacat el caràcter de celebració, la fugida de classificacions acadèmiques i el punt de partida de l'experiència pròpia. "És una festa, un ball de respostes amb una imaginació desbordant", concreta. Així, Curar la piel, que fa un doble joc amb les cures i el comissariat artístic, s'ha alçat guanyador del guardó, dotat amb 10.000 euros.

Una oreneta i una bruixa en flames

No sempre tenen un significat, però el moment de fer-te'l és sovint rellevant, afirma Suau. El primer tatuatge que es va fer i la relació amb el tatuador van despertar en l'autor molts interrogants. "Per què necessitava una marca com aquella? Per què després en va voler més? Per què s'ha tornat normal el que abans era marginal al món occidental?", es pregunta, i sobre el dors de la mà hi podem veure una oreneta tatuada, el primer tatuatge que es va fer en una zona visible, just després d'acabar aquest llibre. I és que el llibre també tracta de trencar amb els estereotips, i en la investigació va conèixer persones tatuades, com un diplomàtic que duia el tors dibuixat i que no en va voler parlar. "Els tatuatges són de fatxendes, futbolistes i estrelles del rock": recorda així les paraules del seu pare, el diàleg amb el qual és fonamental en el llibre perquè "el 90% de les persones tatuades han viscut la batalla amb els pares", explica l'autor, que aborda la resistència al dolor mentre explica com va acompanyar el seu pare en el final de la vida.

Una qüestió present a l'obra és fins a quin punt no és apropiació o gentrificació que una persona utilitzi un símbol que servia per identificar col·lectius com els presidiaris o els mariners. També parla de l'artesania de la cultura del tatuatge i de la seva història, que es manté al marge de les lògiques capitalistes. "No hi ha màquines làser que te'l facin en cinc minuts ni franquícies. Té molt a ensenyar-nos del ritme i de l'escala humana", afirma Suau. Algunes de les seves conclusions són que ens tatuem perquè podem i perquè volem, i que els tatuatges potser han tornat per suplir la carència d'espais i codis rituals: "Necessitem rituals de pas i de celebració".

Suau en porta 20, entre els quals una sibil·la, un escarabat, una amazona muntant un drac i una bruixa en flames, que articulen les diferents parts del llibre, i es planteja tatuar-se alguna cosa per recordar aquest premi, però ja descarta entre bromes el logo d'Anagrama. Davant la curiositat que desperten aquestes marques ancestrals a la seva pell, Rico exclama amb ironia: "Mai he desitjat tant que es despulli un home!"