BarcelonaL'escriptor lleonès Luis Mateo Díez, autor de novel·les com La fuente de la edad (1986), La ruina del cielo (1999) i Fábulas del sentimiento (2013), ha estat distingit aquest dimarts a la tarda amb el premi Cervantes, dotat amb 125.000 euros i atorgat anualment pel ministeri de Cultura i Esports d'Espanya. "És un dels grans narradors en llengua castellana, hereu de Cervantes, amb una prosa d'una sagacitat remarcable i d'una gran singularitat que crea nous mons i que defensa el valor de la literatura a ultrança –ha explicat el ministre Miquel Iceta–. Destaquem la perícia i el domini indiscutible de la llengua de Luis Mateo Díez, que barreja amb mestria elements cultes i populars, i té un sentit de l'humor envejable".

Nascut el 1942 a Villablino, un petit poble miner de Lleó, Luis Mateo Díez es va llicenciar en dret i el 1968, quatre anys abans de debutar, va entrar a formar part del cos de tècnics d'administració general de l'Ajuntament de Madrid. En paral·lel a la seva tasca de funcionari, va començar a desplegar el seu món creatiu. Els versos de Señales de humo (1972) van precedir els contes de Memorial de hierbas (1973) i un altre llibre de poemes, Parnasillo provincial de poetas apócrifos (1975), escrit en col·laboració amb dos autors lleonesos insignes més, José María Merino i Agustín Delgado.

La revolució de l'art

No va debutar com a novel·lista fins als 40 anys, amb Las estaciones provinciales, primer dels molts llibres que ha publicat a Alfaguara i que l'han convertit en l'únic autor que ha rebut en dues ocasions el Premio Nacional de narrativa i el Premi de la Crítica. La primera vegada va ser amb La fuente de la edad (1986). La segona, amb La ruina del cielo (1999). Luis Mateo Díez ambienta diversos dels seus llibres en un territori literari imaginari, Celama, un espai desolat i aspre que habiten, no obstant això, personatges vitalistes, idealistes i visionaris. "En l'experiència d'imaginar hi he trobat l'experiència vital més apassionant –admetia l'autor poc després de la publicació de Mis delitos como animal de compañía (Galaxia Gutenberg, 2022)–. Al llarg dels anys he desenvolupat una consciència molt lúcida sobre els lligams de l'art i la vida i de com et pot commocionar i revolucionar".

Autor prolífic i incansable, membre de la Real Academia Española des del 2001, Luis Mateo Díez ha anat combinant l'escriptura de novel·les, nouvelles i llibres de relats. Fábulas del sentimiento (2013) i Vicisitudes (2017), tots dos a Alfaguara, es troben entre els més destacats pel que fa a la producció de narrativa breu. El Cervantes, que acostuma a alternar un autor espanyol i un altre del món hispanoamericà, ha fet escalar Luis Mateo Díez fins al cim més alt de les lletres en llengua castellana. És el colofó d'una trajectòria encara activa que ja va ser reconeguda amb el Premio Nacional de les lletres espanyoles el 2020. "L'oblit és el que més m'acosta al no-res –explica–, i el no-res és la meva pretensió de transcendència més destacada".

Un palmarès amb només sis dones i cinc catalans

El Cervantes es lliura des del 1976 i al llarg de gairebé cinc dècades d'història només ha premiat sis dones: María Zambrano (1988), Dulce María Loynaz (1992), Ana María Matute (2010), Elena Poniatowska (2013), Ida Vitale (2019) i Cristina Peri Rossi (2021). El palmarès el va inaugurar Jorge Guillén, i inclou autors com Rafael Alberti (1983), Miguel Delibes (1993), Antonio Gamoneda (2006), Nicanor Parra (2011), Sergio Ramírez (2017) i Rafael Cadenas (2022). Els autors catalans que l'han rebut fins ara són Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010), Juan Goytisolo (2014), Eduardo Mendoza (2016) i Joan Margarit (2019).