Barcelona"Totes les famílies són un fracàs. Unes són un gran fracàs i d’altres un de més petit, més assumible”, diu el protagonista de Nota de voz, un pare primerenc que encara no sap com parlar al seu fill. L’afirmació, lúcida i dolorosa, travessa els contes de Laura Ferrero (Barcelona, 1984), que a La gente no existe (Alfaguara) dissecciona les vides de persones marcades silenciosament per un secret o per una ferida. L’escriptora, autora també de Piscinas vacías (2016) i Qué vas a hacer con el resto de tu vida (2017), dona vida a personatges amb qui podríem compartir un trajecte d’autobús o creuar-nos quan anem a comprar el pa. “Sempre escric sobre la quotidianitat. No necessito anar-me’n gaire lluny per trobar alguna cosa que em fascini”, explica.

Precisament, a qui l’autora té més a prop és a la família, que es converteix en un dels grans temes de les seves històries. Una noia que viatja a l’Índia a la recerca dels seus orígens, una dona que es fa càrrec del fill que el seu company comparteix amb una parella anterior i una escriptora que s’emmiralla en la protagonista del film Estiu 1993 són alguns dels conductors de les històries de Ferrero, que es capbussa en les existències dels personatges per treure’n allò que els preocupa o els persegueix. D’aquestes turbulències familiars, l’autora en va viure una en primera persona que encara té molt present: “De petita era l’única amb els pares separats. Recordo haver-ho d’explicar perquè aleshores era un tabú, no ens havien ensenyat a separar-nos. Ara en tenim més cura, la gent n’ha après”.

“Som el relat que construïm”

En alguns relats l’escriptora observa les realitats a través de la innocència que embolcalla la mirada infantil. En poc més de tres pàgines, per exemple, captura la il·lusió i el desencís de dues criatures per un ratolí que apareix casualment a la família. En un altre conte, titulat Muchas posibilidades, acompanya una nena i la seva mare a visitar pisos que no podran adquirir. “A la vida i a la literatura hauríem de parlar més de diners”, assenyala l’autora, que dispara contra les aparences: “M’agrada recordar que som el relat que construïm de nosaltres mateixos. En el cas d’aquesta mare, viu en una ficció permanent. Visita cases on creu que serà més feliç, però això és una gran mentida”.

Amb el seu debut literari, Piscinas vacías, Ferrero apuntava cap a l’amor, un tema que als nous relats reapareix des de l’altra cara de la moneda, el desamor. “El meu gran repte és poder escriure una història d’amor sense que sigui cursi. Però he comprovat que quan estàs enamorat és millor que no escriguis res, perquè el que en surti pot generar vergonya aliena. Potser per això escric sobre el desamor, que em surt de manera més natural”, explica. 

A La gente no existe, de cors trencats n’hi ha uns quants: a Candy Crush, una dona descobreix una part fosca del seu marit, i a Gangrena –un dels contes més poderosos del recull–, la protagonista viu un procés de presa de consciència com a víctima d’abusos de la seva parella. “Quan et fan mal físicament tens una marca. Pots decidir no veure-ho, però t’ha passat. L’abús psicològic és molt més difícil de detectar, però t’acaba deixant al mateix lloc o pitjor que l’altre abús. És un camí molt pervers”, reflexiona. “Penso els altres a través de les meves històries”, diu la protagonista de Candy Crush, que es dedica a escriure històries personalitzades als clients que l'hi demanen. A Ferrero li passa una mica el mateix, i per això dos dels relats estan dedicats als seus avis. A Aquellos ojos verdes reflexiona sobre “el moment en què una persona deixa de ser ella mateixa”, i a Una trenza ret homenatge a la seva àvia, que va morir de coronavirus i de la qual no es va poder acomiadar. “Quan vas molt a una residència de gent gran t’adones que descuidats que estan. Em causa una pena infinita”.

Els contes de Ferrero són lluminosos, però tots acaben deixant un toc agredolç al lector. És, probablement, el reflex de la idea que té sobre la literatura: "Cal anar amb compte, perquè quan veus la vida a través de la literatura et deceps contínuament –assenyala–. A la ficció tot té un perquè, i aleshores necessites buscar un sentit a la realitat. Viure esperant que tot quadri és abocar-te una vegada i una altra a la decepció”.