BarcelonaUn fum dens surt de l'aula Joan Maragall. Som a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. No s'hi està calant foc ni res semblant: forma part de l'attrezzo de Vull subornar la joventut, peça teatral que ha permès que la pulsió creativa –i destructiva– i algunes intimitats de Gabriel Ferrater ressuscitessin durant 45 minuts encarnades en la figura camaleònica de l'actor Pol López.

Els anys en què Ferrater va estudiar filosofia i lletres, alumnes i professors hi podien fumar. Beure-hi alcohol no estava permès, tot i que damunt la taula on Pol López estava a punt d'oferir una lliçó de vida hi havia una ampolla de gin Giró i diversos gots mig plens –més aviat mig buits– d'alcohol. "No sé què és la inspiració, o ho sé ben poc", ha començat l'actor, amb una camisa blava oberta i una samarreta blanca a sota. La veu solemne de Ferrater, amb les seves erres tremoloses, s'havia sentit minuts abans per mostrar la transició entre les lliçons universitàries de l'autor –recollides a Curs de literatura catalana contemporània (2019)– i el seu jo més personal. El Ferrater de López ha estat treballat per Andreu Gomila en un monòleg que beu de les entrevistes que va concedir al llarg dels anys, de la seva correspondència i també d'alguns dels seus poemes.

"Diré el que em fuig. No diré res de mi", ha recitat López després d'explicar el mètode creatiu de Ferrater. "Abans d'agafar la ploma cal tenir el tema al cap –ha assegurat–. Un cop el decideixes passes dues o tres setmanes fins que trobes l'anècdota. Quan això passa, ja tens el poema pràcticament fet. On és la inspiració, en tot això?" El fum dens de l'inici s'anava esfilagarsant entre el públic, on hi havia professors universitaris com Josep Solervicens i Josep Maria Domingo, editors com Jordi Cornudella i Eugènia Broggi i escriptors i estudiosos de Ferrater, cas de Núria Perpinyà, autora d'una de les primeres aproximacions a l'autor, La poesia de Gabriel Ferrater, escrita amb Xavier Macià i publicada a Empúries el 1986.

Els mitjans, destructors de la llengua

Entre les invectives ferraterianes que López ha deixat anar quan s'ha tret la camisa i s'ha enfundat una samarreta blanca de coll alt, hi ha hagut dards contra l'escriptura política i sobre els mitjans de comunicació. A finals dels 60, l'escriptor celebrava que no hi hagués cap diari, ràdio ni televisió en català: "Són la destrucció pura i simple de la llengua", deia. Poc després López ha escrit a la pissarra una altra consigna verinosa, aquesta vegada contra "els atrassats mentals de la publicitat".

S'ha pogut sentir una vegada més la veu de Ferrater elogiant Pompeu Fabra, que entenia "el català com a llengua moderna de cultura", i això volia dir "ajustar-se a les realitats de la llengua, no inventar-se fantasies aberrants". Helena Valentí, una de les parelles de l'autor, inspiradora de bona part dels poemes de Teoria dels cossos (1966), ha aparegut a través de les cartes que s'enviava amb el seu estimat. La ruptura entre tots dos va comportar que Ferrater deixés d'escriure versos. Havia començat a escriure'n als 36 anys. Va plegar als 41, amb alguna excepció posterior com Midsommarnatt, dedicat a Marta Pessarrodona el 1968. "Què vol dir que a partir dels 50 anys no val la pena viure? És una concepció de la vida que no s'entén", es demanava Helena Valentí en relació al suïcidi de Ferrater. Al final de l'obra, potser en al·lusió a les fogueres d'aquell poema, Pol López ha encès dues bengales, una per a ell i l'altra per al seu fill, i el nen s'ha passejat per l'escenari. El fum inicial s'havia convertit en guspires de llum.