BarcelonaLa Irene Pujadas i la Laia Viñas s'han llegit els respectius llibres i estan d'acord: no s'assemblen gens. Les guanyadores ex aequo del Premi Documenta han irromput al panorama literari català amb dues obres singulars publicades per L'Altra Editorial i que, tant en el contingut com en la forma, s'allunyen l'una de l'altra. Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) és autora d'Els desperfectes, un recull de relats guiats per l'humor negre, els jocs narratius i la recerca de les coses més grotesques, mentre que Viñas (Xerta, 1997) ha creat amb Les closques una història familiar els anys 50 i 60 al delta de l'Ebre. "Són dues propostes completament diferents, cadascuna de les quals mira cap a un món. Les closques s'insereix en la tradició clàssica i Els desperfectes reuneix contes sobre la contemporaneïtat", explica l'editora de L'Altra, Eugènia Broggi.

Després d'una edició desil·lusionant –el Documenta del 2019 va quedar desert–, Pujadas i Viñas s'han imposat a la collita esplendorosa que el premi va recollir el 2020, amb una quarantena de manuscrits i entre quatre i cinc possibles candidats a guanyar-lo. "A diferència de l'edició anterior, aquest any hem tingut molts problemes per triar a qui donàvem el premi", afirma el llibreter de la Documenta Èric del Arco. Pujadas i Viñas s'han embutxacat el guardó amb dos títols que reflecteixen les seves inquietuds literàries i on ressonen els seus referents. Les closques beu de la literatura de Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Víctor Català per desplegar la història de l'Arnau, un home que es retroba amb la filla després d'anys sense tenir-hi contacte. La trobada és el punt de partida per resseguir la infantesa del protagonista i tot el que el va marcar. "Volia retratar el Delta de la postguerra i com la bellesa d'aquells paratges contrastava amb les condicions de vida duríssimes de la postguerra", explica Viñas, que reivindica l'escenari perquè "és un lloc poc retratat a la ficció". La novel·la està farcida de paraules i expressions ebrenques "que no surten al diccionari", diu l'autora.

A Els desperfectes, en canvi, Pujadas se centra en el present per explorar els finals i com els humans s'encaren a les tragèdies. Ho fa emmirallant-se amb escriptors com George Saunders i Lydia Davis, de qui admira els jocs amb la forma literària: "He volgut tocar temes recurrents des de l'humor negre i amb plantejaments inversemblants. M'agrada jugar amb les coses grotesques, amb el desencaix entre un fet poc greu i la manera com s'hi enfronten els personatges". Entre els personatges dels 21 contes del recull hi ha, per exemple, una neta que es nega a acceptar la mort de l'avi. "Són contes sobre la mort i la fe, sobretot", indica l'escriptora, que s'hi aproxima des de l'humor perquè li resultava "una forma lleugera per a temes gens lleugers".

La maternitat i la violència

Malgrat trobar-se en òrbites separades, entre Les closques i Els desperfectes hi ha punts de confluència. Un d'aquests és la maternitat: a la novel·la de Viñas hi apareix en forma de nadons morts i avortaments i al recull de Pujadas treu el cap a partir de bebès que es trenquen com si fossin de ceràmica. "Encara que no siguis mare, la maternitat sempre és present a la vida d'una dona", diu Viñas, i Pujadas afegeix: "Hi ha aquesta idea que la maternitat l'hem de portar a dins, però potser no és així. Això pot generar conflictes i culpabilitat".

Les dues obres també es creuen a l'hora de narrar la violència, cadascuna a la seva manera. A la història de l'Arnau és recurrent la violència més física, tant cap a les dones com cap als animals. "L'he reflectit de manera realista, sense segons sentits. El que em genera més inquietud és com, en aquella època, tot això estava normalitzat", subratlla Viñas. Pujadas, per la seva banda, es fixa més en el xoc entre una tragèdia i els seus personatges per plasmar "com reaccionen i com això genera punts d'incomoditat".