És un tòpic titllar els escriptors de ciència-ficció de visionaris, però en el cas d'Octavia E. Butler (Califòrnia, 1947 - Washington, 2006) l'adjectiu li va com anell al dit. L'escriptora nord-americana va créixer entre els prestatges de la biblioteca pública i els llibres que la seva mare rescatava de les cases de Pasadena on anava a netejar. Solitària i obstinada, Butler va descobrir ben aviat que la imaginació era una via efectiva per transformar la realitat i va posar-se a escriure abans de l'adolescència. Amb 12 novel·les publicades i més d'un milió de llibres venuts, Butler va construir una literatura avançada al seu temps que sacsejava les idees de família, sexualitat i raça en una època en què conceptes com responsabilitat afectiva, gènere no binari i relacions fluides encara no formaven part del lèxic social.

Com a dona negra va combatre amb dents i ungles els sostres de vidre que l'envoltaven i va aconseguir trencar-ne alguns. Va rebre tots els grans premis de la ciència-ficció –com ara dos Hugo (1984 i 1985) i dos Nebula (1984 i 1999)– i va ser el primer escriptor del gènere a obtenir el títol Genius Grant de la MacArthur Foundation. Abans de morir de forma sobtada el 2006, Butler s'havia erigit en una de les grans autores de ciència-ficció nord-americanes, però, com passa sovint amb la literatura de gènere, les seves obres no es podien llegir en català. Per això és rellevant la tasca que l'editorial Mai Més va començar el 2019 amb Alba, el primer volum de la saga Xenogènesi de Butler, que va seguir el 2021 amb Ritus de l'edat adulta i que es tanca ara amb la publicació del tercer títol, Imago. Tots tres estan traduïts per Ernest Riera i es van publicar originàriament entre el 1987 i el 1989.

Famílies d'extraterrestres i el poliamor

"Soc una ermitana al mig de Los Angeles, una pessimista si no vigilo, una feminista, sempre una negra, una egoista tranquil·la, una antiga baptista i una combinació entre oli i aigua d'ambició, mandra, inseguretat, certesa i precipitació", va escriure Butler als seus diaris. Les seves novel·les són una mica això: situen la humanitat en un punt d'apocalipsi, però obren la porta a sobreviure si s'és capaç d'adaptar-se a les circumstàncies. A Xenogènesi, els extraterrestres oankali han arrasat la Terra i s'hibriden amb els humans per crear una nova espècie amb el millor de totes. La història de la Lilith, la protagonista, és un viatge de descoberta i d'acceptació davant una realitat que la repugna i li és estranya. Les criatures resultants de la hibridació tindran cinc pares –una mare i un pare humà, una mare i un pare oankali i un ooloi, un altre tipus d'extraterrestre sense gènere–, les famílies recordaran més les tribus i l'amor monògam desapareixerà per donar pas a relacions que ara encaixarien sense problemes dins el bagul del poliamor.

Però l'obra de Butler no ressona avui només en l'àmbit sexoafectiu i de la transformació del gènere. A La paràbola del sembrador, que es va publicar originàriament el 1993 i que Mai Més també ha recuperat en format de novel·la gràfica traduïda per Ernest Riera, l'amenaça és la violència sorgida per la falta de recursos del planeta. Gairebé sembla que Butler ho faci expressament: se situa al 2024 i els Estats Units estan immersos en un seguit de desastres mediambientals desbocats, crisis econòmiques i caos social. Tot i que el punt de partida és terrorífic, els personatges estan carregats d'humanitat i la llum d'una possible salvació brilla a l'horitzó. Butler va ser profètica i va convertir els seus temors en una literatura propera, immersiva i brillant. Llàstima que hagin hagut de passar dècades abans de comprovar-ho, però que bé poder-ho fer en català.