BarcelonaEl 22 de febrer del 1943, la jove i virtuosa violinista Nejiko Suwa va rebre un Stradivarius per part del nazi Joseph Goebbels, llavors ministre de l'Educació del Poble i de la Propaganda del Tercer Reich. El lliurament del violí es va fer al davant de l'ambaixador del Japó a Alemanya, Hiroshi Oshima, i de nombrosos oficials i soldats nazis. "Aquell regal era un símbol polític, que segellava l'entesa entre alemanys i japonesos en plena Segona Guerra Mundial. La instrumentalització de l'art per part de la política sempre m'ha cridat l'atenció, potser per deformació professional", recorda Yoann Iacono, autor de L'Stradivarius de Goebbels (Edicions de 1984 / Duomo, amb traducció catalana de Mia Tarradas).

Nascut a Bordeus el 1980, Iacono va estudiar ciències polítiques abans de convertir-se en alt funcionari i assessor polític a França. Entre les seves feines hi ha hagut la d'escriure discursos per a un antic ministre de Cultura. "No va ser fins que vaig trobar la història del violí de Nejiko Suwa que no vaig adonar-me que havia trobat un tema prou seriós per dedicar-hi un llibre –admet–. Fins llavors havia anat escrivint sense pensar si podia interessar els altres". Publicada en francès el 2021 i amb mitja dotzena de traduccions en circulació, L'Stradivarius de Goebbels va començar a créixer durant un viatge al Japó el 2012. "Hi havia anat a veure uns amics que viuen a Tòquio i es dediquen a la música –diu fent memòria–. Mentre era allà va morir la Nejiko, la primera intèrpret de violí japonesa que havia tocat segons els patrons de música occidentals". Això va passar gràcies a la seva formació, que va començar amb una tia russa, Anna Bubnova-Ono, i es va consolidar, a partir del 1936, a través de les lliçons de Boris Kamensky des de França.

Un instrument difícil de dominar

"Suwa va morir als 92 anys, i al Japó ningú comentava el regal que, molt de temps enrere, li havia fet Goebbels –explica–. Els japonesos tenen una relació molt complicada amb el que va passar durant la Segona Guerra Mundial". Iacono va anar investigant tot el que podia sobre el violí, i quan va saber que la intèrpret havia tingut una relació conflictiva amb l'instrument li va semblar que aquest detall podia amagar una novel·la. "Diuen que violins com els Stradivarius o els Guarneri tenen una sonoritat que és herència de la seva llarga història. Quan Suwa va rebre el seu violí es va adonar que li costava molt dominar-lo. Era com si l'instrument oferís una resistència", diu.

La intèrpret japonesa tocava, en aquells moments, en orquestres com la Filharmònica de Berlín i la de Viena. "La base verídica de la novel·la és que Nejiko Suwa no volia tocar amb aquest violí i que va acabar patint una depressió –assegura Iacono–. No és habitual que una intèrpret tan jove com ella rebés un instrument tan bo. Només tenia 23 anys quan Goebbels l'hi va regalar. Tenir un privilegi tan gran et pot bloquejar". Yoann Iacono recorda també que, després de parlar amb diversos músics sobre el tema, la majoria coincidien a afirmar que "fins i tot en el cas dels violinistes prodigi arribes a un nivell en què et pots estancar o superar els límits". "Ningú sap què fa que ho aconsegueixis o no. No és qüestió de tècnica ni de pràctica", afegeix.

L'Stradivarius de Goebbels incorpora un element quasi fantàstic a la trama que fa enlairar la novel·la. El violí que havia rebut Nejiko Suwa oferia resistència perquè havia sigut adquirit "en circumstàncies estranyes". El seu antic propietari era jueu i, per aconseguir-lo, Goebbels l'havia fet matar. "La neta de Boris Kamensky, que havia estat professor de Suwa, tenia la teoria que els nazis havien robat el violí, que havia estat el regal de l'antic tsar a un músic jueu. Com que hi ha diverses versions sobre el que podria haver passat, l'únic que em veia amb cor de fer era una novel·la", explica.

Controlar la música

Més enllà de la maledicció de l'instrument, que persegueix i tortura Nejiko Suwa, el llibre ofereix també un retrat àgil i documentat de la importància del control de la música durant el Tercer Reich. "En un règim com el nazi, aquesta voluntat de controlar la música va ser molt pronunciada –afirma l'autor–. Molta gent té encara present que els presoners, quan arribaven als camps, eren rebuts amb música de Strauss i Beethoven. A més d'això, les orquestres tenien un paper important dins el règim. El paper de cada director va ser diferent. Wilhelm Fürtwangler es negava a tocar als països ocupats, però continuava dirigint la Filharmònica de Berlín. Després de la guerra es va saber que havia salvat músics jueus. En el cas de Hans Knappertsbusch, de la Filharmònica de Viena, sí que sortia de gira, però no s'havia adherit a la ideologia nazi, a diferència d'un altre director molt conegut, Herbert von Karajan".

Intèrprets com Nejiko Suwa van optar per "continuar fent el que els agradava, però sense comprometre's políticament". El retrat que Iacono en fa no vol ser elogiós ni destructiu. "Hi ha lectors que m'han dit que soc massa dolç amb ella, i d'altres que opinen que la tracto amb duresa –admet–. La meva idea era aproximar-me a un personatge complicat. La Nejiko va arribar a França des del Japó, un país molt autoritari i jeràrquic. Quan l'ambaixador, representant directe de l'emperador, li va fer l'encàrrec de tocar per al règim nazi, ella ho va acceptar. Més tard, després de la guerra, un cop es van conèixer les atrocitats que es van cometre, ella va optar per no interrogar la història".

La bona acollida de la novel·la ha esperonat Yoann Iacono. Està acabant un nou llibre, en aquest cas sobre un poeta rus que "s'adona que no podrà continuar sent artista si el règim soviètic es perpetua". El poeta, basat en un personatge real de qui l'autor no vol revelar el nom, acaba prenent una decisió dràstica, que els lectors podran llegir l'any que ve.