BarcelonaEl 16 de desembre del 2005 a la matinada tres joves van calar foc a Rosario Endrinal, una dona sensesostre que dormia en un caixer automàtic del barri de Sant Gervasi, a Barcelona. Quan Ferran Grau (Lleida, 1982) va conèixer els fets del conegut com a Crim del Caixer es va adonar que aquell mateix dia ell havia passat caminant per davant del caixer sense fixar-se en Endrinal. "Em vaig preguntar qui era més assassí, si aquells nois que van matar-la o jo, que no la vaig ni veure, com si fos una part del mobiliari urbà", recorda Grau. Dues dècades després, Grau ha guanyat el premi Finestres de narrativa en català al millor llibre de 2024 per Hiperràbia (Angle), la novel·la sobre aquell crim i els seus autors.

El jurat del Finestres n'ha valorat "l’atreviment i el grau d’elaboració i reescriptura literària a partir de dos elements: un crim real i un altre text literari com és La taronja mecànica, d’Anthony Burgess". Aquesta barreja se li va ocórrer a Grau després de conèixer un dels autors dels crims, a qui va entrevistar el 2016. "La meva primera intenció era fer una novel·la més periodística, una reconstrucció del crim –explica l'autor–. Però al recordar els fets, ell feia tota l'estona referències a La taronja mecànica". La inspiració va impactar en Grau com una fiblada elèctrica. "Ell mateix m'estava donant la clau de la novel·la. Jo no havia llegit el llibre, i me'n vaig enamorar. I vaig decidir creuar les dues històries, que a més són molt semblants", recorda.

A Hiperràbia Grau s'inventa una parla pròpia dels autors del crim a imatge de la neollengua dels protagonistes de la novel·la de Burgess. "Primer vaig treballar amb el nadsat, la parla que va crear Jordi Arbonès en la seva traducció al català de La taronja mecànica, però vaig topar amb dos problemes: els drets d'autor i, sobretot, que el text quedava massa robòtic, així que em vaig inventar jo les paraules". Aquesta parla inventada d'Hiperràbia, el xeno, és per al jurat de Finestres "un llenguatge únic i imaginatiu, lúdic i tenebrós" que lluny de ser "només un artefacte retòric [...] celebra la vivesa del retrat d’una de les tribus urbanes de la Barcelona dels anys noranta i dos mils". Grau va abocar-hi tots els seus referents de l'època: el Club Super 3, les nadales, Núria Feliu, Lucky Luke, Guillermina Mota, Bola de Drac... "Jo he sigut un nen d'esplai dels noranta, i ells eren d'aquesta mateixa generació, així que m'anava molt bé", diu Grau.

El Finestres de narrativa en castellà ha sigut per a un autor consagrat i habitual en les travesses per al Nobel: l'argentí César Aira, que s'emporta els 25.000 euros del premi per la seva novel·la més recent, En el pensamiento (Random House), una història ambientada en un poble de la Pampa argentina on, un bon dia, desapareix un tren. En el seu veredicte, el jurat ha destacat "el plaer lúdic de fabular de l'autor, la profunda lleugeresa i la senzillesa aparent de la prosa". La novel·la d'Aira, de caràcter experimental i juganera, planteja segons el jurat "un joc amb la intel·ligència dels lectors a través d'una suposada evocació autobiogràfica [...] abans de fer un gir inesperat a la història de la infància". L'autor, que fa temps que no viatja, no ha pogut recollir el premi en persona.

Pressió social per ser mare

El premi Finestres de Còmic en català, amb una dotació de 25.000 euros –la més important del món del còmic després del Premio Nacional–, és per a la dibuixant italiana Giulia Sagramola, que viu a Catalunya des del 2016. Cap endavant, el projecte de novel·la gràfica que va presentar al premi, ha seduït el jurat "per reflectir de manera brillant la pressió social per ser mare amb un ús del llenguatge i uns recursos gràfics que subratllen la crisi emocional i econòmica d’una generació estancada en la insatisfacció". La protagonista del còmic, l'Elisa, és una dissenyadora gràfica que voldria dedicar-se a crear tipografies i a qui la seva família pressiona perquè es casi i tingui fills. "La tipografia és una mica com el còmic: és complicat de fer, requereix molt de temps i està molt mal pagat, però hi ha gent que s'hi dedica per l'amor a les lletres i el dibuix", explica l'autora, que publicarà Cap endavant amb Finestres l'any que ve.

Sagramola ha col·laborat a mitjans internacionals com The New Yorker o The New York Times, i té dues novel·les gràfiques en italià, l'autobiogràfica Bacio a cinque (2011) i Incendi Estivi (2015), encarà inèdites a l'Estat, on ha publicat historietes curtes en antologies com Rubor (La Cúpula, 2015) i un bon grapat de fanzins. L'any passat Sagramola va publicar a l'ARA la sèrie Català bàsic amb la Giulia, on relatava les seves experiències com a estudiant de català. Tot i que s'expressa en català, Cap endavant l'ha escrit originalment en anglès, la llengua en què parla amb la seva parella i que a Sagramola li proporciona "una distància" que li facilitava abordar "qüestions molt íntimes i personals" al còmic. En l'adaptació al català de la història, per cert, l'ha ajudat Joan Ferrús, guionista i exredactor en cap d'El Jueves.

L'ombra fugissera

La menció especial al Talent Jove del premi Finestres, dotada amb 15.000 euros, se l'ha endut Uxía Larrosa (la Corunya, 1993) per El despreniment, sobre una dona que un bon dia, camí a la feina, perd la seva ombra. "La cosa és que després de perdre l'ombra no passa res, la seva rutina segueix sent la mateixa, i el còmic és una mica el relat d'aquest estranyament", explica l'autora. L'ombra tornarà més endavant, però amb un cert desajustament: "ja no farà la seva funció". El jurat ha destacat la capacitat de Larrosa per "presentar tots els aspectes de la monotonia vital, destruir-los i retrobar-los tot explorant la composició de pàgina amb una elegància contemporània".

Larrosa és guionista d'El beso de la sirena (La Cúpula, 2024), un còmic amb dibuixos de Luis Yang que el 2022 va guanyar el premi Castelao de novel·la gràfica. El despreniment és el seu primer còmic llarg com a autora completa, tot i que es va forjar com a autora de còmics en el món del fanzín. El 2011 va venir a Barcelona per estudiar belles arts i s'hi va estar una dècada en què va treballar principalment com a dissenyadora gràfica. "Com en el còmic de la Giulia, al meu hi ha una contradicció entre el que es fa i el que es desitja –explica–. En el meu és encara més extrem, perquè la protagonista està encantada de la seva rutina, vol ser aquesta persona grisa; en canvi, l'ombra s'avorreix i no vol aquesta vida". Larrosa no va poder dibuixar El beso de la sirena perquè la feina no li deixava temps. "Amb El despreniment no he tingut problema, ja que em vaig quedar a l'atur", diu amb sarcasme.